Article 7                  Eduard Josep Rosselló Aparicio. Març 2007

MARXISME I ECOLOGIA

“Cap sistema, inclosa la societat humana, pot existir en el buit; es troba rodejada per un medi. Si la societat humana no està adaptada al seu medi, tard o d’hora deixarà d’existir”.
Nicolai Bujarin.

“No presumim massa de la nostra victòria sobre la Natura, car aquesta es venja de cadascuna... A cada moment ens recorda que no dominem la Natura com un conqueridor al poble que oprimeix, que no la dominem com qui és estrany a d’ella, mes bé li pertanyem en carn, sang i cervell i vivim al seu sí.”
Dialèctica de la Natura. F. Engels.

Des de l’aparició de l’ésser humà sobre la terra, començaren tots dos a interactuar, la Natura  oferia els recursos productius que les persones feien servir bé per el seu sustent, bé per produir altres bens amb els quals millorar el seu domini. La Natura no és quelcom d’inalterable sinó tot el contrari, està en contínua transformació, en continu moviment. El planeta com a tal, estableix interconexions dintre del sistema solar, de la galàxia i del cosmos i evoluciona d’acord amb unes lleis.

La Humanitat en tant que creix, altera l’equilibri de l’ecosistema planetari, galàctic i còsmic, de maneres diferents:

1. En augmentar en número la Humanitat consumeix més recursos, aquest augment i els canvis socials, generarien escassetat, però l’escassetat per sí a soles no pot explicar la generalització de la depredació mediambiental. El tipus de societat, és qui genera la demanda d’una determinada font d’energia o material.

Les relacions econòmiques actuals basades en una societat de lliure mercat ens fan pensar que és el sistema capitalista qui crea les necessitats de consumir, qui crea els bens de consum i per tant qui genera l’escassetat quan aquesta convé als seus interessos. Cal esgotar les energies no renovables abans d’invertir  en la investigació de les renovables futures. És el pa per avui i la fam per demà per a tota la Humanitat.

2. En desenvolupar el coneixement científic i tècnic i aplicar aquests per augmentar la producció, desequilibra els ecosistemes i fa que els canvis siguen més ràpids. El capitalisme d’una banda dirigeix els seus esforços en concentrar la riquesa de forma il·limitada en mans d’uns pocs, el socialisme tracta de redistribuir millor la major quantitat de bens i productes.

a) Però aquest creixement no pot ser il·limitat. Els ecosistemes terrestres  pateixen com ja hem vist, una gran sobreexplotació dels seus recursos energètics i una greu contaminació per abocaments de tot tipus en aigua, terra i aire.  La riquesa, entesa com abús i/o acumulació, és també causa de degradació ambiental, ja que el consum excessiu d’energia i materials és major entre els rics i la producció de deixalles també.
b) Els esforços per crear estructures que permeten un desenvolupament sostenible tenen unes despeses a curt i mig termini que no totes les estructures socials ni alguns estats estan disposats a acceptar, uns perquè seria perdre una part important del seu domini sobre els altres i altres per veure minvades les seues possibilitats de desenvolupament.

C) En acumular els bens de producció en unes poques mans, (aparició del capitalisme), i que els obrers tinguen restringit l’accés a ells, mai com propietaris sinó com classe oprimida, utilitzada i explotada,  fa que es cree un conflicte. El desenrotllament de les forces productives modifica les relacions de les persones amb la Natura, la qual cosa modifica al seu temps el procés d’interacció de la societat i la Natura. La transformació al sí de les formacions socials és el resultat de la superació de les contradiccions internes i cal que la societat s’adapte a la nova situació.. Hi ha per tant una interacció dialèctica Humanitat – Natura.

El sistema capitalista no dona valor a la Natura. Els recursos naturals són bens que no cal preservar i pels quals únicament cal pagar el mínim per la seua extracció, no assumeix el fet de que cal assegurar la seua durabilitat tant per les noves generacions humanes com per  altres espècies animals o vegetals que formen part dels ecosistemes naturals, fràgils per ells mateixos.
La Humanitat s’enfronta amb la Natura en una actitud no tan sols de transformació sinó a més a més d’apropiació. D’açò deriven dos elements importants per explicar l’impacte del desenvolupament de la societat sobre el mediambient: la seua actitud predatòria i el seu enfocament parcial i selectiu dels fenòmens naturals. Marx assenyala que la producció és sempre “apropiació de la Natura de part de l’individu al sí d’una determinada forma social i per aquesta”.

Marx i Engels critiquen al capitalisme per la seua supèrbia front a la Natura. “La producció capitalista, no desenvolupa la tècnica i la combinació del procés social de producció, sinó soscavant a l’hora, les dues fonts de riquesa: la terra i el treballador.

També hem de reconèixer, que el socialisme real, no suposà mai una alternativa ecològica al capitalisme i fins i tot, que fins ara, hi ha en el mon del socialisme i del marxisme, qui no ha incorporat al seu discurs ideològic l’ecologia en tots els seus aspectes, diversos i multidisciplinars. El socialisme ha d’obrir-se a l’ecologia, però hi ha 120 anys de divorci entre marxisme i l’ecologia energètica.

Cal redefinir els contextos marxistes de forces productives i condicions de producció, cal ressaltar les dificultats que la precarietat dels recursos naturals i la contaminació creen a l’acumulació de capital. Fins ara el marxisme ha estat més economicista que materialista energetista.

3. En generar grans diferències econòmiques, per l’acumulació de matèries primeres i  recursos de transformació fa que aparega una ecologia dels pobres.

Els moviments socials dels pobres estan  molt a sovint relacionats amb les seues lluites per la supervivència, i són per tant, ecologistes en tant que els seus objectius estan definits en termes de necessitats ecològiques vitals, energia, aigua i terra on viure i per que som conscients de la necessitat de conservar els recursos. També ho són, per l’assaig de traure els recursos econòmiques de les relacions mercantilistes. Aquestes reivindicacions reclamen fer fora l’ecologisme paternalista de determinades ONG, que busquen subvencions per anar de viatge a visitar els pobres i calmar les seues consciències, tot “ajudant-los”, no de la forma que més s’integraria en les seues arrels ètniques i culturals, sinó en la manera que segons “el seu bon criteri” els ajudarà a desenvolupar-se a l’ús de les cultures del primer mon.

Fins ara hem pogut observar que el creixement econòmic es veu entrebancat per obstacles ecològics. Però ni capitalistes ni la majoria dels marxistes, ho reconeixen. El pensament ecològic ha esdevingut revolucionari i critica sense contemplacions “la civilització” actual del capitalisme en la seua fase actual de desenvolupament “la globalització”.

No obstant, el discurs ecologista pretén figurar als programes de tots els partits. La perdurabilitat de la vida sobre el nostre planeta depèn del seny dels seus dirigents  i calen mesures urgents. Però qui més hauria de rebaixar la seua capacitat depredadora i contaminadora,  és qui més es desmarca de tot compromís. Cal pensar que l’ecologia no és un complement programàtic, l’ecologia és la ideologia que cal assumir, i torne a dir, és revolucionària.

Els problemes ecològics presenten característiques que els diferencien dels problemes científics i tecnològics habituals. D’una banda són interdisciplinars i d’altra, de vegades són nous, al haver aparegut en aplicar les noves tecnologies. Observem que els activistes ecològics reclamen el seu dret a expressar les seues idees i debatre-les amb els experts, cosa que normalment no passa, però que es fa ja també extensiva en altres àmbits. Açò dona l’oportunitat de iniciar un treball comú entre ecologistes que respecten els avanços reals de les ciències on es puguen contrastar hipòtesis i científics que, més que ciència per al poble facen ciència amb el poble, disposats a confessar les limitacions dels seus coneixements sobre els nous problemes que l’ecologisme va plantejant.

La transformació de la societat capitalista en una altra més humana, solidària i participativa, amb una economia més dirigida a resoldre les necessitats reals dels pobles, que per un desmesurat consum i acumulació de riqueses, i amb una organització del territori i de la producció respectuosos amb l’entorn natural, podria ser la fita desitjable i necessària.

Els municipis  són els espais idonis des d’on es pot començar aquesta transformació. Cal introduir l’ecologisme en el mes profund del pensament d’esquerres i fer nostre el principi de Murray Bookchim de que una societat alliberadora ha de ser també una societat ecològica. Creador de l’ecologia social, aprofitant el millor de les tradicions anarquista i marxista. La societat que desitja no eliminaria únicament el capitalisme, sinó també, l’estat-nació, no solament les classes, sinó també les jerarquies, no solament l’explotació, sinó també tot tipus de dominació.

Una societat que mantinga la llibertat individual i la llibertat social, creu Bookchim, ha d’estar sota institucions que siguen per elles mateixes alliberadores. Ha de proporcionar els mitjans estructurals a través dels quals la ciutadania puga dirigir col·lectivament els seus propis assumptes.

A la nostra societat, a les hores d’ara, en un moment històric en que el redreçament polític i cultural dels Països Catalans encara està fent-se, l’ecologia, ha d’estar inclosa amb caràcter prioritari i impregnar tots els aspectes dins del gran projecte d’alliberament nacional, social i de gènere.