Article 5 Eduard Josep Rosselló Aparicio. Febrer 2007
L'ENERGIA
Des del mes d'octubre de 1973 la societat s'enfronta amb un problema, fins aleshores desconegut, com és la crisi de l'energia. Diàriament el problema ens és recordat pels distints mitjans de comunicació i mai una magnitud física no havia transcendit d'eixa manera al carrer.
No és gens senzill definir-la. Al llarg del temps moltes definicions de caire filosòfic s'han succeït i normalment els homes i les dones de ciència han assajat de donar-la en funció de les seues manifestacions. "Tot allò que pot fer un treball".
Albert Einstein estableix una correlació entre matèria i energia, dient que aquesta és matèria alliberada i que la matèria és energia fortament comprimida. Aquesta correlació es posa de manifest en les reaccions nuclears, en la forma d'alliberament d'energia a partir de la matèria, la qual cosa està quantificada per la seua equació
E = m c2
E.- Energia
m.- massa alliberada
c.- velocitat de la llum (300.000 Km/s)
És freqüent confondre el concepte d'energia amb el de recursos dels quals l'obtenim. El principi de conservació ens diu que la quantitat total d'energia de l'Univers és constant, però la quantitat de recursos transformables en energia útil cada vegada és menor, i major l'energia degradada, generalment en forma de calor, que escalfa el Cosmos . Aquesta degeneració energètica ens causa ja greus problemes.
La revolució industrial del segle passat augmentà enormement l'explotació dels recursos energètics fòssils. Les necessàries explotacions carboneres dugueren com a conseqüència la invenció de la màquina de vapor de Newcomen, perfeccionada per Watt. El seu ús augmentà les necessitats de carbó.
El descobriment i l'explotació dels jaciments de petroli incrementaren la producció industrial i, ràpidament disminuïren les reserves, fent necessàries noves formes d'obtenció d'energia.
La fissió nuclear, a la meitat del present segle, es pensà que seria la solució a tots el problemes. Però no fou cert. Si ja la combustió de carbó creà problemes, totes les altres noves formes els augmentaren.
El carbó i el petroli no són inesgotables i l'energia nuclear no és segura. Problemes de contaminació sorgiren amb força, i contínuament ens trobem amb un major deteriorament del medi ambient per abús d'aquests recursos, cada dia més cars.
L'efecte hivernacle, la pluja àcida i la contaminació atmosfèrica, fan que la qualitat de vida de la nostra civilització, cada vegada més avançada tecnològicament, es deteriore, tot posant en perill la subsistència del planeta,
Analitzem els recursos energètics. D'entrada i com a precepte, tota l'energia prové del sol.
El carbó.
És format per plantes que quedaren soterrades i sotmeses a grans pressions en èpoques geològiques anteriors. La seua combustió té com a conseqüència, a més de la producció d'anhídrid carbònic, emissions a l'atmosfera de gasos contaminants com el SO2 (diòxid de sofre) i el NOx (òxids de nitrogen), tots dos responsables de la pluja àcida, i destructors de la capa d'ozó.
El petroli.
Prové de la descomposició de la matèria orgànica dels éssers vius. Les plantes, productores primàries la sintetitzen gràcies a la fotosíntesi, la qual té lloc per la intervenció de l'energia solar. Tot en definitiva és energia solar.
Es l'energia fòssil més utilitzada. A l'estat espanyol, representa el 67 % de les nostres necessitats energètiques. Del total, el sector transport consumeix el 55 % i la indústria el 27 %. Es preveu un increment en el consum, fins a l'any 2.000, del 4 %.
L'ús dels seus derivats, bé com a combustibles, bé com a matèries primeres per a l'obtenció de plàstics i d'altres macromolècules, per a cada vegada més utilitats, està minvant enormement les seues reserves. A l'actual ritme d’explotació dels recursos petrolífers, en resta per poc més de 50 anys.
El seu control dona lloc a confrontacions bèl·liques, per a imposar un nou ordre, que el malbaraten. Cal trobar de nous jaciments, i les plataformes de prospecció s'estenen per la Mediterrània, el mar del Nord, el Bàltic, etc., i alteren els ecosistemes marins. L'energia nuclear no és segura, i entre la població té cada vegada més detractors i detractores. Les mirades es tornen cap a altres fonts.
FONTS ENERGÈTIQUES COMBUSTIBLES
El gas natural.
Durant els darrers temps, aquest combustible, que acompanya el petroli i que és constituït per hidrocarburs lleugers, com ara, metà (CH4) i età (C2H6), acompanyats, de petites quantitats de propà (C3H8) i butà (C4H10), generat sota la superfície terrestre, està fent-se servir en usos domèstics, gràcies a la moderna tecnologia que permet transportar-lo liquat, mitjançant gasoductes.
El seu ús ha cobert un aspecte energètic important, les reserves són grans però no inesgotables, i la seua combustió genera diòxid de carboni, que és un gas que produeix efecte hivernacle. A l'estat espanyol s'incrementarà el seu consum del 5,6 % de 1990 al 11 % l'any 2000.
El gas natural ocupa el tercer lloc en importància, en quant als combustibles, gràcies a que la seua composició, exempta pràcticament de sofre, el converteix en poc contaminant, excepció feta de l'emissió de l'esmentat CO2.
Els hidrats de gas.
Composats per gasos naturals, fonamentalment metà (CH4), acompanyat per una petita proporció d'età (C2H6), propà (C3H8), nitrogen (N2) i gas carbònic (CO2), empresonats en molècules d'aigua a altes pressions i molt baixes temperatures.
Es troba accessible, (aproximadament a 800 m. de profunditat), sota els continents gelats, Sibèria, Antàrtida i davall els oceans al costat dels continents. L'aigua deu estar saturada de gas (1 cm3, deu contenir 0,4 cm3. de gas).
Part d'aquest gas procediria de zones carboneres o petroleres inferiors que hagués emigrat a la superfície, trobant-se atrapat per roques poroses inundades d'aigua. amb temperatura i pressió adequades per a la seua transformació.
Els sediments que poden emmagatzemar aquest gas ocupen una extensió aproximada de 350 milions de Km2. Les reserves no corren el risc de desaparèixer, ja que una de les propietats dels hidrats és la seua gran estabilitat.
El potencial disponible és de 20.000 bilions de m3 de metà, la qual cosa representa, energèticament parlant, el doble de les reserves de petroli, carbó i gas natural conegudes fins ara.
Els inconvenients que presenta aquesta font energètica són:
a) L'alt cost econòmic i les dificultats tècniques de la seua obtenció, però que no són insalvables
b) També contribuiria, en ser cremat, a l'efecte hivernacle per produir diòxid de carboni (CO2).
Agroenergètica.
Consisteix en el desenvolupament de tecnologia adequada, per a fer servir l'energia de la biomassa com a combustible, semblant als derivats del petroli que ara gastem, però que no incrementarà l'efecte hivernacle.
Quan utilitzem combustibles convencionals, alliberem a l'atmosfera CO2, que va ser fixat a la matèria orgànica fa milers d'anys, incrementant la seua proporció. Plantes que fixen el diòxid de carboni i que actualment puguen ser transformades en olis combustibles, es coneixen moltes: la colza, el gira-sol, la creïlla, el canyamel, la remolatxa, etc.
A França s'ha assajat, durant un any amb un cotxe que ha recorregut 44.000 Km i que ha funcionat amb oli de colza, i ha consumit la producció d'una hectàrea i mitja. L'oli de gira-sol ha estat també provat i un cotxe, ha consumit per al mateix temps i quilometratge, les plantes obtingudes en el conreu de dues hectàrees. A Brasil és fa servir el metanol obtingut del canyamel. Totes aquestes alternatives estan ara per ara faltes de rendibilitat. La tecnologia es pot depurar i d'altres plantes, poden ser conreades en condicions semiàrides amb bona producció.
La biomassa aquàtica.
És altra de les matèries de les que és possible extraure carburants, tant en espècies de plantes d'aigua salada com d'aigua dolça, en aquesta última, el jacint d'aigua i l'alga unicel·lular botryococcus brauni són les de major producció coneguda.
Les piles bacterials.
De manera diferent, però també relacionada amb els microorganismes són les piles bacterials, que fent servir el catabolisme natural, trenquen enllaços en els sucres, com ara la sacarosa (C11H22O11), tot transformant-la en aigua i diòxid de carboni, amb una producció elèctrica propera als 48 Faradays per mol de sacarosa, el que significaria la producció d'un megawat per 200 quilograms de sucre cada hora. Un automòbil dotat de bateria microbiana podria recórrer 1.000 Km amb 50 Kg. de sucre com a combustible.
Els excrements animals.
Procedents dels residus ramaders. A la Índia, els excrements secs són utilitzats com a combustible domèstic. Caldria optimitzar la seua recol·lecció, les instal·lacions i els processos, per l'aplicació de l'energia així obtinguda a l'ús general, a la pròpia explotació agrària o en el seu entorn.
Les plantes incineradores.
La combustió dels residus sòlids urbans pot fer-se servir per a produir energia, però és desaconsellable per:
- L'alt cost de les instal·lacions.
- Els residus, que són molt contaminants.
- L'emissió de gasos tòxics a l'atmosfera, com ara: dioxines i furans.
L'hidrogen.
És un dels pocs combustibles potents sense carboni, i el resultat de la seua combustió és el vapor d'aigua. A més a més, és molt energètic (36 Kcal/mol). El seu problema és l'obtenció.
ALTRES TIPUS D'ENERGIA
Energia mareomotriu.
Les marees en molts llocs marquen diferències d'altures de fins 3,5 m. entre la baixamar i la pleamar. Aquest fenomen també pot fer-se servir per a produir energia útil.
La manera més senzilla és construir dics que s'omplin en tant que puja la marea i que es tanquen quan comença a baixar. L'aigua en retirar-se fa girar una petita turbina acoblada a un minigenerador d'energia elèctrica.
A les nostres contrades aquest tipus d'energia és inviable degut a la poca diferència d'altura de les marees.
L'energia de les ones.
Compartiments flotants (anomenats correntment ànecs), del format d'una casa unifamiliar i en forma de pera, es mouen sota l'acció de les ones, l'energia mecànica d'aquest moviment pot ser transformada en energia elèctrica. La tecnologia és complicada i el seu rendiment no és molt gran.
Energia geotèrmica.
Tracta d'aprofitar la calor existent a l'interior de la terra, en zones de vulcanisme atenuat. L'energia geotèrmica és possible a l'estat espanyol, però les inversions econòmiques que haurien de fer-se, no compensarien els resultats.
L'energia hidràulica.
Aprofita l'energia potencial de l'aigua dipositada en grans embassaments per a moure turbines que generen energia elèctrica.
És una energia neta i no contaminant, però la construcció massiva de pantans sense els deguts estudis d'impacte ambiental, ha causat altres problemes, com ara:
a) La colmatació dels pantans, per la sedimentació dels materials arrossegats pel corrent del riu.
b) La utilització de l'aigua embassada en benefici fonamentalment de les empreses hidroelèctriques.
c) L'abandó i el desaprofitament de les preses actuals. De les 30 existents al País Valencià (11 en construcció), tant sols 6 estan essent ara aprofitades per a la generació d'electricitat, i cap de les 3 grans preses en construcció (Bellús, Escalona i Tous), ho tenen previst.
Les minicentrals hidràuliques.
(Centrals hidroelèctriques de potencia instal·lada inferior als 5 Mw.). L'energia que s'hi produeix té la consideració de renovable i aquestes centrals són les més convenients (depenent d'on s'instal·len). Al País Valencià en tenim 30 de les quals només funcionen 15. Hi ha prevista la construcció de 20 noves, no se sap on . No es planteja la rehabilitació de les existents.
L'energia eòlica.
És una variant de l'energia solar amb la avantatge de què ja està convertida energia mecànica. El vent es produeix pel diferent escalfament de zones de l'atmosfera, la circulació de l'aire per diferències de densitat i el relleu terrestre.
D'antic es coneixen els molins accionats per energia eòlica, aquests han evolucionat als moderns aerogeneradors. Els nous molins estan connectats a un generador que transforma directament l'energia que els mou en electricitat.
Estan composats per un suport sobre el qual es situa el rotor, semblant a una gran hèlix d'avió amb una, dues o tres pales, que de vegades amiden entre 30 i 35 m. El rotor s'orienta en la direcció del vent mitjançant servomecanismes, controlats per un microprocessador, que el mouen en funció de les dades que li proporciona un sensor, situat en la penell que els remata.
Des de 1973 són més de 100.000 els aerogeneradors de tot el món, amb una potència total instal·lada superior als 3.000 Mw.
Dia a dia, la potència dels nous aerogeneradors augmenta. Avui en són possibles aparells de 300 Kw. i una utilització de vent de 5 a 25 m/s. Per baix de 5 m/s no recupera energia, i per dalt de 25m/s cal frenar les màquines per raons de seguretat.
El potencial eòlic de l'estat espanyol supera els 170 Twh (terawats hora. 1Twh = 109 wh), major per tant que el consum d'energia elèctrica de tot el territori, malgrat això la potència instal·lada és de 7,2 Mw (0,00042 % de la possible).
La construcció de parcs eòlics s'inicià el 1982. En Cabo Villano, en la "Costa de la Muerte", es troba l'aerogenerador Awec-60. Fa 43 m. d'alçada, pot suportar vents de més de 230 Km/h. i té prevista una producció anual de 3 milions de Kw. Generarà energia suficient per abastar les necessitats elèctriques de 500 habitatges.
L’energia eòlica podria produir en 2020 el 12% de l’electricitat mundial i el 20% en Europa i, ja satisfà les necessitats d’electricitat d’uns 14 milions de llars (més de 35 milions de persones).
El País Valencià, malgrat que posseeix vents útils, no participarà en noves instal·lacions d'aquest tipus d'energia.
L'energia solar.
La que ens arriba és una mínima part de la que el sol emet i d'aquesta només es podria utilitzar una xicoteta part, tot i això suposaria 1 Kw.h/m2 útil, suficient per a resoldre tots els problemes energètics de l'estat espanyol amb poc més de 900 Km2 de plaques fotovoltàiques, les quals ocuparien el 0,2 % del territori.
Podem classificar l'energia solar en els següents tipus:
a) Energia solar tèrmica.
Mitjançant col·lectors solars plans, es fa servir per a escalfar aigua fins 80º des de principis de segle. A l'estat espanyol són 230.000 m2 de col·lectors els que aprofiten d'aquesta manera l'energia solar. Al País Valencià s'estima en 23.000 m2 la superfície ocupada.
b) Energia solar passiva.
També anomenada arquitectura bioclimàtica. Es tracta d'adaptar les edificacions al clima local i a l'arquitectura tradicional, tot reduint les despeses de calefacció, refrigeració i il·luminació per un millor aprofitament de l'energia tèrmica solar.
El disseny de l'edifici, bastit amb adequada orientació i els materials escaients, serviria per a captar l'energia del sol i fer-lo pràcticament autosuficient. El sobreposat de les construccions bioclimàtiques no supera el 10 %, en tant que l'estalvi energètic se situa al voltant del 70 %.
El Centre d'Educació Mediambiental "Los Molinos" a Crevillent, és autosuficient tot l'any, i manté temperatures al seu interior dins dels límits del confort.
c) Energia solar fotovoltàica.
Les plaques solars transformen aquesta energia en electricitat fent servir semiconductors. Cobrint els terrats amb bresques solars, tindríem energia suficient per a tot el País. El Pla energètic només té en compte aquest tipus, per a l'electrificació de zones on no arriba la xarxa elèctrica. L’estat espanyol podria reduir les emissions de CO2 entre un 9% i un 20% a l’any 2010 respecte de 1990.
L'energia atòmica.
Els fets han demostrat que és una de les errades tecnològiques, mediambientals, econòmiques i socials més greu del nostre temps. Chernobil, Harrisburg, Vandellos-I, Tokaimura.... avalen aquesta afirmació.
L’estat espanyol, és un dels dotze països més nuclearitzats del mon, tant pel nombre de reactors (9 en funcionament en 7 llocs diferents) com per la potència instal·lada 7.816Mw, a 31 de desembre de 2001).
Les centrals de José Cabrera (Guadalajara), més coneguda per Zorita , inaugurada per Franco en 1968, junt a la de Santa Maria de Garoña (Burgos, 1971) i Vandellòs-I (Tarragona, 1972, ja tancada en 1990, després de patir un greu accident en 1989) formen la primera generació. Almaraz I i II (Càceres, 1981 i 1983 respectivament), Ascó I i II (Tarragona, 1983 i 1985 respectivament) i Cofrents (València, 1984) són la segona generació. La tercera la constitueixen, Vandellós II (Tarragona 1987) i Trillo (Guadalajara, 1988).
Al 28 de març de 1984, en consell de ministres, es cancel·là un gran nombre de projectes de centrals nuclears (Sayago, Regodola, ...) i aturà la construcció ja iniciada de Lemoniz I i II (Euzkadi), Valdecaballeros I i II (Badajoz) i Trillo II (Guadalajara).
El govern preveu mantenir les 9 centrals en funcionament fins 2010, malgrat el perillós funcionament de centrals com Zorita o Garoña.
Representa a l'estat espanyol el 38,6% de la generació d'energia elèctrica, i és, de totes, la que produeix un impacte mediambiental negatiu major. Els problemes creats pels residus radioactius, els quals no sabem eliminar, i els catastròfics accidents, han fet que un 70% de la població la considerem indesitjable.
Funcionant amb normalitat, la qual cosa malauradament no sempre és així, les catàstrofes són imprevisibles en quantitat i qualitat.
Les centrals nuclears i altres instal·lacions que fan servir l'energia atòmica, presenten dos problemes greus: 1) Els residus radioactius i 2) el desmantellament en arribar al final de llur vida útil.
1) Els residus radioactius.
A l'estat espanyol el 95 % dels residus són de mitjana i baixa activitat. De les a prop d'un miler d'instal·lacions que fan servir material radioactius, correspon el 45 % de les deixalles a activitats sanitàries, el 15% a investigació i docència i la resta a activitats industrials.
Els parallamps radioactius, normalment de cesi (Cs), es varen prohibir a l'estat espanyol des del 1987. En aquests, el material radioactiu es concentra en una corona situada a la punta del parallamps tipus Franklin. Aquest material té la funció d'ionitzar l'aire que l'envolta atraient els raigs.
Després de la prohibició dels esmentats parallamps, el problema ha estat el desmantellament i emmagatzemament dels ja instal·lats. Els veïnat de tots els indrets on s'ha pensat construir el magatzem, ha rebutjat tenir-lo a la seua contrada. El perill menor de cadascun d'ells, que aconsella la seua substitució, es veu agreujat en ser molts. Avui és possible veure encara en edificis públics, parallamps d'aquestes característiques.
El residus de mitjana i baixa radioactivitat tenen un període de semi-desintegració mitjà, de 30 anys. i fan un volum de 60 m3 anuals els residus sòlids i 3000 l. els líquids. Convenientment immobilitzats, actualment s'emmagatzemen en contenidors de formigó o en bidons, i es dipositen en El Cabril (Còrdova), únic dipòsit existent fins ara, que prompte serà substitut per un altre més modern, situat al mateix lloc.
Els residus d'alta activitat necessiten 10.000 anys per a perdre la seua radioactivitat i de 1.000 a 3.000 anys per a deixar d'emetre calor. No tindran lloc d'ubicació definitiu fins l'any 2.000, i aquest entrarà en funcionament el 2015, i alliberarà part de les piscines de les centrals nuclears, que ja estaran saturades pel combustible gastat. Actualment només es recicla el combustible de Vandellós, el qual s'envia a França, on existeixen dues plantes de reciclat actives (Marcoule i La Hague), on se separen urani i plutoni, de manera que puguen fer-se servir de nou.
Es barallen diferents maneres de desfer-se'n dels residus radioactius:
a) La més gastada és el soterrament en terrenys geològicament adequats, però ningú vol viure a prop.
b) El llançament a la mar és prohibit des de l'any 1984, quan ja s'havien abocat més de 200.000 bidons. S'han fet propostes de nous abocaments, de banda dels Estats Units, injectant les deixalles en el subsòl de la planura abisal, en zones sense vida animal pràcticament, perforant els llots que no són oxidants fins uns 30 m. La zona amb més possibilitats de fer-se servir, es troba al sud de les illes Canàries, front al golf de Guinea.
c) Altra possibilitat és el soterrament en els deserts, als països del Tercer Mon, els quals els han ofertat a canvi d'altres beneficis. La proposta amb tot el cinisme que comporta la seua acceptació, no és viable per l'alt cost del transport.
d) Col·locar els bidons sobre la superfície gelada dels pols. La calor despresa i el fenomen de regel, els afonarien i cobririen. Sortosament està descartada pels descobriments de connexions de llacs amb els oceans, mitjançant les quals podrien aparèixer els bidons o les seues despulles (l'aigua salada és un gran oxidant) en qualsevol indret.
e) Un altra alternativa, és enviar-los a l'espai on se suposa que acabarien xocant amb el sol. ¿...?
A Cofrents, els residus radioactius s'emmagatzemen a la mateixa central nuclear en bidons de 220 litres. El novembre de 1992, ja n'hi havia 15.420 d'aquests (3/4 parts de la seua capacitat), que hauran de ser traslladats a El Cabril. Els residus d'alta activitat s'emmagatzemem també en piscines a la mateixa nuclear. En la mateixa data aquestes, estaven a més del 50 % de la seua capacitat, i es generen 25 tones anuals, que contenen 100 Kg. de plutoni, que és l'element més perillós conegut.
2) El desmantellament al final de llur vida útil.
Cal en primer lloc retirar el combustible, el líquid moderador i fer una descontaminació general de la planta amb un cost econòmic i de temps important.
Després cal soterrar el reactor i construir un sarcòfag sobre, com a Chernobil, la qual cosa, en Cofrents, consumiria la producció de ciment valenciana de més d'un mes.
El desmantellament de Vandellós I, tingué un cost de 480 milions d’euros, sufragats totalment amb diners públics, a canvi de la renúncia del grup propietari a l'explotació. Per quina raó ho hem de pagar?
La potència instal·lada a Vandellós era la meitat que la de Cofrents i el procés durà 5 anys aproximadament. Quant costarà desmantellar Cofrents? Quan es desmantellarà?
Caldria també explicar quin és el procés per obtenir el combustible per fer funcionar una central nuclear. És el que s’anomena “cicle nuclear”. L’Urani es troba pràcticament per tot arreu, però en molts pocs llocs es troba en quantitat suficient com per que resulte rendible la seua extracció, i per fer-ho cal remoure enormes quantitats de terra per obtenir quantitats útils, açò per se, genera grans quantitats de residus.
El mineral ha de ser xafat, molgut, banyat en àcid, secat i empaquetat com concentrat d’urani (U3O8), és “la torta groga”, lleugerament radioactiva però que al llarg d’aquest procés exposa a altres fonts de radiació al obrers, la qual cosa ha causat un percentatge molt alt de càncer de pulmó. Per aconseguir una tona de torta groga es generen centenars de tones d’estèrils que contenen a prop del 85% de la radioactivitat total de l’urani original.
Per concentrar la torta groga per l’ús dels reactors nuclears cal convertir el mineral en hexaflluorur d’urani, gas que degudament empaquetat s’envia a les plantes d’enriquiment en les quals s’incrementa la proporció de U-235, que és el que est pot fisionar. Aquest procés dona 4 vegades més de residus que d’urani útil.
Una vegada l’urani enriquit suficientment s’envie a les fàbriques d combustible on es converteix en una pols negra de diòxid d’urani (UO2), es converteix per compressió en pastilles que es col·loquen en tubs anomenats barres de combustible, que es tanquen hermèticament, es col·loquen en els anomenats elements combustibles i ja esta llest per ser enviat a les plantes nuclears.
Als reactors tenen lloc una sèrie de processos nuclears que fan que una part es transforme en energia i elements químics d’una radioactivitat extrema (combustible irradiat), que emetrà durant milers d’anys. En alguns casos el combustible irradiat no pateix més transformacions i es considera ja residu d’alta activitat. Altres vegades s’envien a plantes de reprocessament del combustible, generant-se en aquest procés tres tipus de materials: Residus d’alta activitat, urani que pot ser reintroduit en el cicle de fabricació de combustible i plutoni (Pu) que és el material que es fa servir en la fabricació de les bombes atòmiques i que no es pot obtenir en la Natura.
L'energia elèctrica.
Com hem vist al llarg d'aquesta exposició sobre els diferents tipus d'energia i els seus problemes, l'energia elèctrica és una transformació d'altres tipus d'energia.
La possibilitat de transportar-la a grans distàncies i la seua facilitat d'ús, l'han convertida en la més utilitzada, tant a les indústries, com a les ciutats i als habitatges. La transformem en altres tipus d'energia: lluminosa, calorífica, mecànica, etc. i a casa nostra constitueix una de les majors despeses monetàries fixes.
No som capaços d'utilitzar l'energia elèctrica natural, els raigs, per tant hem d'obtenir-la per transformació d'altres tipus d'energia, com ara la calorífica a les centrals tèrmiques i nuclears, la mecànica a les centrals hidràuliques i als parcs eòlics, la solar a les plaques fotovoltàiques, la química en les piles, etc.
És una energia neta i no contaminant, però en quant al cost econòmic, és la més cara de totes.
Cal fer menció en aquest moment del problema que suposen les piles elèctriques descarregades.
Al País Valencià es gasten anualment 30 milions, 25,5 són piles salines, 3,5 alcalines i 1 de piles "botó". Estem tan acostumats a elles que no en sabem prescindir.
Totes les piles contenen metalls pesats, contaminants per si mateix, o en llur manipulació, com ara: mercuri (Hg), cadmi (Cd), crom (Cr), níquel (Ni), manganès (Mn), argent (Ag), liti (Li), etc.
Normalment es llancen amb les escombraries, no es reciclen i contaminen.
La història per a replegar-les i reciclar-les recuperant els metalls esmentats, seria simple.
En esgotar-se les piles, les llevem de l'aparell i les deixem al lloc de venda a canvi de noves.
Qui les ven o distribueix les arreplega dels comerços i les envia al fabricant o a plantes de reciclatge.
A més els Ajuntaments poden situar contenidors on abocar-les i periòdicament replegar-les. Açò en certa mesura s'està fent però de manera insuficient i amb el problema afegit, de què són poques les plantes de reciclatge. Molts organismes públics les tenen emmagatzemades i no saben que fer amb elles.
A més de no abocar indiscriminadament les piles, s'ha de potenciar l'ús de les anomenades piles "verdes" amb menor quantitat d'agents contaminants, i de les bateries i piles recarregables, la seua major duració ho aconsella.
Qué demanem per al nostre futur energètic?
A finals del mes de setembre de 2002 es va produir una notícia important, els ciutadans que per haver instal·lat bresques solars o altres tipus d’energies alternatives foren productors d’electricitat, tenien el dret de connectar-se a la xarxa i vendre l’energia produïda.
Però, a més amés:
a) Cal abaratir les tarifes elèctriques. Tenim les més cares d'Europa.
b) Cal propiciar l'estalvi en el sector industrial tot impulsant la cogeneració (producció simultània de calor i electricitat), i substituir les fonts energètiques actuals per altres de menor impacte ambiental, i desenvolupar tecnologies que reduesquen el consum.
c) Cal propiciar l'estalvi domèstic, per cada Kw.h estalviat evitarem l’emissió d’un quilogram de CO2 a la central tèrmica on es crema carbó o petroli per produir eixa electricitat.
d) Cal fer una major i millor utilització de les energies renovables.
e) Cal abandonar l'ús de l'energia nuclear. Cal desmantellar les centrals nuclears i el cementeri de residus radioactius d'El Cabril. Cal desmantellar Cofrents!
f) Cal haver reduït per a l'any 2005 les emissions de gasos contaminants:
- SO2 en un 80 %
- NO2 en un 60%
- CO2 en un 20%.
g) Cal no construir cap d'embassament més i aprofitar millor els existents.
h) Cal reduir al mínim els productes d'usar i llençar, i potenciar el reciclatge de tot tipus de materials.
i) Cal no fer servir la incineració de residus ni amb aprofitament de l'energia de la combustió per a obtenir energia elèctrica.
j) Cal una major aplicació de l'energia solar en usos domèstics.
k) Cal la descentralització del model energètic
l) Cal potenciar els transports, col·lectius i de mercaderies, no contaminants, com ara, el ferrocarril, exceptuat l'AVE pel seu gran impacte ambiental.