Article 4 Eduard Josep Rosselló Aparicio. Gener 2007
LA TERRA: El medi urbà
D'antic és coneguda l'associació dels éssers humans per habitar de manera estable en un lloc. L'augment de població els va fer créixer i més tard la necessitat d'oferir i rebre uns serveis va assolir com a ciutats alguns dels pobles.
La revolució industrial va afegir a aquestes ciutats un nou component: la indústria, que les va fer créixer encara més en rebre la població que cercava treball, procedent de les zones agrícoles que anaven despoblant-se paral·lelament.
Les ciutats han crescut fins a l'extrem de posseir, una sola ciutat, més habitants que la resta de la nació, i algunes, més habitants que alguns països.
Són moltes les ciutats que tenen a prop del milió d'habitants, i aquestes són les ciutats mitjanes. Les grans ultrapassen els 5, els 10 i fins i tot els 15 milions d'habitants.
A les ciutats, la Natura es troba encotillada en les reserves que anomenem parcs o jardins, rodejada de tanques o vetes d'asfalt i edificis. El creixement de les ciutats i l'especulació del sòl han fet que aquestes zones es veren molt minvades i, fins i tot a les rodalies dels laberints d'asfalt i ciment, la Natura està en franc retrocés.
Els problemes ecològics de les ciutats són derivats de llur superpoblació, de la indústria que l'ha produït i de la necessitat de desplaçar-se els ciutadans i les ciutadanes dintre d'ella.
Tots els problemes es podrien reduir a un:, la contaminació. Es contaminen les aigües, com ja hem vist al capítol corresponent, per abocaments indeguts i excessius. Es contamina l'aire, com també hem vist, per l'emissió de gasos contaminants produïts per la indústria, el transport i els habitatges.
A més a més, el soroll produït per l'activitat humana, ens atabala i altera perillosament les nostres funcions vitals. És el progrés. Les ciutats han crescut en cercles concèntrics fins arribar a xocar contra altres cercles i fagocitar el més gran al més menut.
En el seu origen, les ciutats no estaven preparades ni dissenyades per al transport modern, ni individual, ni col·lectiu. Els carrers no es feren suficientment amples per què no es podia preveure aquest futur, i han hagut que remodelar-les dissortadament, no sempre de la manera més escaient, per a suportar aquesta "qualitat de vida".
L'economia de consum i el nombre d'habitants converteix les poblacions en femers cada vegada que els serveis de neteja ciutadana paralitzen la seua activitat per diferents reivindicacions. Si aquests serveis no existiren les nostres deixalles ens ofegarien, com va pronosticar l'indi Seattle, ja fa 150 anys.
En tota ciutat ben organitzada, les aigües residuals i amb elles, els excrements, són conduïdes per les clavegueres fins a ser abocades a un riu o a la mar, no sempre amb la depuració adient. Així mateix passa amb els residus líquids de les indústries, als quals ja ens hem referit.
A més del problema de superpoblació i com a conseqüència, les nostres ciutats plantegen altres problemes que fins ara no hem tractat, com són: la contaminació acústica (el soroll), el transport i els residus sòlids urbans (les deixalles).
LA CONTAMINACIÓ ACÚSTICA
Podem definir com a contaminació acústica, aquells sorolls que per la seua intensitat generen perjudicis a la nostra salut o a la nostra qualitat de vida.
La intensitat sonora és mesurada en Bels (B.), però com aquesta unitat és massa gran es fa servir el decibel (dB.), que és la seua desena part.
Tot soroll superior als 75 dB. esdevé a la llarga perjudicial per al nostre aparell auditiu i per a la nostra salut. Està demostrat que viure immergit en un gran nivell de soroll genera: alteracions del sistema nerviós, insomni, alteracions dels sistemes cardio-vascular i digestiu, molèsties respiratòries, descens de la fecunditat, etc.
El soroll d'una discoteca (110 dB.) suportat durant un període superior a 3 hores genera una pèrdua d'audició superior als 3 dB., dels quals sols es recupera el 80 %.
La intensitat sonora es mesura mitjançant un aparell anomenat sonòmetre. Avui les normes municipals sobre nivells de soroll ja són estrictes en determinades ciutats, i se'n controla el nivell de les indústries, dels vehicles, dels establiments públics, dels aeroports, etc.
Cal reclamar com a dret indefugible, en cadascú dels municipis que encara no hagen promulgat l'esmentada normativa, que ho facen, i el control i la sanció si s'escau, d'aquells que la violen. Si disminuïm el soroll disminuirem l'agressivitat, la qual cosa en un món com l'actual ja és important.
ELTRANSPORT
El transport s'ha desenvolupat enormement en aquest segle, tot augmentant la seua rapidesa i la seua quantitat. Terra, mar i aire són utilitzats com a medis .
En la mar els grans vaixells desplacen milers de tones i la seua incidència en el medi aquàtic depèn del combustible que fan servir i de la perillositat de les mercaderies. Accidents en grans petrolers han estat la causa de catàstrofes ecològiques com ara, les marees negres.
Ja ens hem referit a la contaminació de les aigües marines, causada per la neteja dels dipòsits de combustible dels vaixells i també hem vist com s'han transportat i, el que es pitjor, l'abocament a la mar de residus radioactius.
El transport per aire, més ràpid i també més car, no arriba a desplaçar el volum ni el pes de l'anterior, a més a més l'experimentació de grans transports aeris ha estat interrompuda pels trastorns ocasionats a la capa d'ozó.
En el transport terrestre hem de distingir dos tipus: el que es fa entre ciutats més o menys distants i l'urbà.
A l'estat espanyol el transport per carretera ha estat molt més desenvolupat que el transport per ferrocarril, malgrat que aquest desplaça més pes i és menys contaminant. Menció especialment negativa, mereix el tren de gran velocitat pel seu gran impacte ambiental.
De carreteres, al País Valencià n'hi ha 8.500 Km.; han estat substituïdes en alguns casos per autopistes i autovies, en el disseny de les quals no s'ha fet gaire cas dels estudis d'impacte ambiental o, aquests estudis ni tan sols han existit, com és habitual en totes aquestes grans obres.
Els camions, mitjà de transport habitual per carretera, és sorollós, fa malbé ponts i camins, i els motors diesel contaminen fins a 10 vegades més que altres mitjans de transport. Tot i això, el transport per carretera s'incrementa i aquell que es fa per ferrocarril o vaixell disminueix.
A les ciutats, el transport públic no és de l'eficàcia que se li suposaria, malgrat que el seu ús generalitzat, estalviaria fins el 75 % dels combustibles i energia. El transport privat és un malbaratament i la mortalitat per aquesta causa, és la més elevada en quant accidents.
El cotxe i els vehicles que fan servir combustibles fòssils són els artefactes més freqüents.
El cotxe ha esdevingut gairebé imprescindible per a anar al treball, la major part de les vegades de manera individual, i per gaudir millor del temps lliure.
A les ciutats contamina l'atmosfera amb l'emissió dels seus gasos, emissions de diòxid de carboni, de plom, d'òxids de nitrogen, de vegades de monòxid de carboni per mala combustió dels hidrocarburs, etc.
El parc automobilístic valencià és format per uns 2 milions de vehicles, un per cada dos habitants, la mitjana mundial és d'un per cada 10. Cremem 3 milions de tones d'hidrocarburs a l'any, 300 litres per habitant de mitjana.
Milers de persones es dediquen a tot allò que rodeja la seua utilització. Cal fabricar, vendre, reparar, controlar el trànsit, construir vials, mantenir-los, etc.
Ens costa car: els preus dels automòbils no són baixos, la gasolina és cada dia més cara, el seu manteniment inclou, a més, la prevenció de riscs, puix cal contractar assegurances, i és la segona despesa del pressupost familiar. I, a més a més, contamina i mata, especialment la gent jove.
ELS RESIDUS SÒLIDS URBANS
L'ésser humà és el gran productor d’escombriaires. Una mitjana aproximativa indica que cada individu de l'estat espanyol produeix 285 Kg. de deixalles domèstiques per any, 11 milions de tones en total, de les quals només es reciclen el 19 % per transformació en energia amb la incineració (2,7 %) o en compost, que es fa servir com a adob en l'agricultura (16,4 %).
L'àrea metropolitana de València amb 1.325.000 habitants produeix a l'any 426.000 tones de residus i es preveu un augment del 24 % per a l'any 2.000.
La composició de la bossa de fem a València és la següent: Paper i cartró 17 %, vidre 4 %, plàstics 6 %, metalls 3,3 %, matèries orgàniques 52 % i altres 17,7 %. A l'apartat d'altres figuren els residus tòxics i perillosos, entre els que cal destacar les següents substàncies.
- Arsènic, mercuri i cadmi i llurs compostos
- Tal·li, beril·li, plom i antimoni
- Compostos de crom hexavalent
- Sals solubles de coure
- Fenols i cianurs.
- Dissolvents orgànics i clorats
- Compostos organohalogenats (PCB, DDT)
- Compostos farmacèutics i biocides
Què fem amb aquestes muntanyes de productes inservibles? El problema és evident.
Al llarg del temps diferents solucions han estat assajades, però unes han deixat de fer-se servir, d'altres han mostrat efectes secundaris perillosos i al mateix temps la producció de residus sòlids ha continuat augmentant. Analitzem algunes possibles solucions i els problemes que plantegen.
Els abocaments incontrolats
Es tracta de les escombraries que desaprensius "obliden" a les nostres platges i muntanyes i les converteixen en un femer.
A la província de València una quantitat entre les 50.000 i les 350.000 és dipositada en aquests abocadors.
Les 7 embarcacions contractades per la Direcció General de Qualitat Ambiental, han replegat del litoral valencià el passat mes de juliol prop de 386 m3 de residus abocats a la mar: plàstics, fusta, greixos i d'altres. De residus marins únicament el 41%. La resta de procedència humana. Les zones més afectades: Borriana, Almenara, Sagunt, Canet d'En Berenguer i Puçol.
Els abocaments controlats
Són ara per ara, el sistema preferit pels ajuntaments. Reuneixen les escombraries en indrets, que deurien estar sotmesos a normes d'explotació molt dures: tancat, vigilat i recobertes per capes successives de terra. És econòmic i de fàcil instal·lació.
El terreny deu ser impermeable per tal d'evitar la contaminació per lixiviació (rentat i dissolució de productes) de les aigües del subsòl. Aquests indrets són el lloc ideal per a que les rates, sempre tan prolífiques, es desenrotllen al seu aire i en el millor dels medis.
La fermentació de la matèria orgànica produeix gasos combustibles, com ara el metà (CH4), causant de l'efecte hivernacle. En inflamar-se i cremar els residus, els gasos produïts ocasionen problemes de contaminació atmosfèrica.
La incineració
Consisteix en la combustió controlada de les deixalles, en forns entre 800 i 850ºC. que transforma les escombraries en cendres i gasos. Cada 10 tones de productes cremats deixen com a residus tan sols 1 tona de cendres, hi ha però, a les deixalles, objectes que no permeten la seua incineració, com ara el vidre i els metalls.
D'altra part els gasos que s'alliberen: contenen substàncies tòxiques contaminants que arriben a l'atmosfera, com ara, els òxids de nitrogen i de sofre (precursors de la pluja àcida), el monòxid de carboni, les dioxines i els furans.
Un exemple: les safates per contenir alguns productes als supermercats, inflades a base de CFC (compostos clorofluorocarbonats), l'alliberen destruint l'ozó; els plàstics tipus PVC es cremen (podrien ser utilitzats com a fonts d'energia), però desprenen clorur d'hidrogen (HCl), gas que en contacte amb l'aigua es dissol, tot generant un àcid fort, tòxic i altament corrosiu, l'àcid clorhídric.
La instal·lació dels filtres escaients no resol totalment el problema. Les cendres, residus de residus, contenen sals tòxiques solubles i lixiviables. A Espanya, aquestes cendres es consideren matèria inert i es fan servir per reomplir carreteres, o es deixen en abocadors escombraries sense cap tipus de tractament.
A més a més, les incineradores són extremadament cares (aproximadament uns 15.000 milions de pessetes).
"Dragados y Construcciones" presentà una oferta a l'Ajuntament de Madrid, per a construir una planta en Valdemingòmez que tractarà 1.200 tones/dia, en la que la incineració era el mètode de tractament dels residus no reciclables, pràcticament el 75%. Els residus sòlids a tractar no es destrien en origen i són per tant molt costosos de reciclar.
S'aprofitaria l’energia de la combustió per a produir energia elèctrica. L'oferta va ésser aprovada i es presentà al públic com una planta de reciclatge integral.
S'ha presentat una Iniciativa de Legislatura Popular avalada per 50.000 firmes demanant que no es construesca. És probable que l'Administració se’n desentenga i que l'esforç siga inútil, perquè les firmes no han estat autentificades davant notari.
El reciclatge
Sembla la solució més raonable. A més d'eliminar residus sòlids, recuperem components i matèries primeres valuoses. A l'estat espanyol es perden anualment més de 300.000 tones de metalls, 600.000 tones de vidre, 2 milions de tones de paper i 5,5 milions de matèria orgànica.
Els residus anuals produïts al País Valencià són: Paper i cartró 250.000 tones, vidre 100.000 tones, plàstics 80.000 tones, metalls 50.000 tones.
Els metalls recuperats de les deixalles, suposen un estalvi aproximat del 80 % de l'energia que gastaria la indústria en produir-los, a partir de matèries primeres, i, com diu l'Oficina de les Estadístiques del Metall de Londres, aportarien el 36 % de coure del mercat, el 45 % del plom i el 24 % de l'alumini.
La matèria orgànica podria gastar-se per a fabricar compost, substància que pot serveix per a adobar els camps perquè conté nodrients. El seu procés de fabricació consisteix a descompondre la matèria orgànica fent servir bacteris que en poc de temps, - 15 dies en digestors i 3 mesos a l'aire lliure, a uns 60ºC. de temperatura - dona lloc a un bon fertilitzant.
Al País Valencià funcionen 40 plantes de compostatge, que tracten unes 800.000 tones de deixalles a l'any, aproximadament el 15 % del total.
Al País Valencià, FERVASA, processa amb instal·lacions caduques el 50 % del fem de la comarca de l'Horta. El seu rendiment és del 40 %. La planta d'Elx, més moderna i eficaç, el 60 %.
Una tona de pasta de paper necessita de la fusta de 14 arbres que tarden 25 anys cadascú en créixer. L'estat espanyol llença al fem 2,5 milions de tones anuals de paper i l'any 1990 van ser importades al voltant de 500.000 tones de paper reciclat
El plàstic pot reciclar-se mecànicament: Es classifica, es lava i seca. tot seguit es tritura i es fon. Les partícules de plàstic, la grança, es manipulen per donar-los les característiques desitjades i es transformen en els objectes volguts per calor o pressió. Econòmicament no sempre és favorable aquest procés.
El plàstic pot ser utilitzat també en alguns casos com a combustible, amb menor emissió de CO2 que el carbó, no conté metalls pesats ni SO2 i produeix menys cendres
La piròlisi del plàstic, descomposició tèrmica en absència d’oxigen entre 400 ºC i 800 ºC, allibera constituents petroquímics generant un gas natural que es pot fer servir com a combustible als habitatges i altres productes bàsics reutilitzables. La piròlisi es pot fer amb gairebé tots els plàstics.
La hidrogenació del plàstic a altes temperatures i en absència d’oxigen, trenca les cadenes carbonades produint substàncies més lleugeres.
La gasificació, escalfant els plàstics amb aire per obtenir un gas de síntesi, composat per monòxid de carboni (CO) i hidrogen, que es pot gastar per a fabricar productes, com ara, metanol (CH3OH), amoníac (NH3), o simplement com a reductor en els forns de producció d'acer.
Diferents tractaments químics dels plàstics poden regenerar les unitats bàsiques (monòmers) que repolimeritzades donen lloc al material original, com ara les ampolles de PET.
El vidre és un producte barat quant a matèries primeres, però molt car pel que fa a consum energètic. Es fabrica fonent a 1500 ºC. arena (diòxid de silici, SiO2), carbonat de sodi (Na2CO3) i carbonat de calci (CaCO3). Pot reciclar-se amb un gran estalvi d'energia (25%). A Espanya només es recicla un 7% del vidre gastat. Pot també reutilitzar-se!
Uns residus especials, els hospitalaris
Unes 7 tones diàries de residus sanitaris són produïdes a hospitals, clíniques privades, centres d'especialitats i ambulatoris, les quals caldria controlar. Seria molt convenient d'establir un pla d'eliminació de residus al sí dels centres que els produeixen, tractant-los amb mètodes no contaminants.
Què fer?
De la nostra banda nosaltres podem fer el següent:
1.- Reduir la producció de deixalles i reciclar-les. Exigir ampolles de vidre, les quals, després d'un tractament adequat si s'escau, es puguen tornar a utilitzar. Llençar ampolles i pots de vidre als contenidors preparats a l'efecte.
2.- Separar el paper, que podrà ser reciclat, amb la qual cosa a més de disminuir la quantitat de residus s'estalviarà la destrucció d'arbres, matèria primera per a fabricar la pasta de paper.
3.- Exigir que les plantes d'incineració es reconverteixquen en plantes de tria, selecció i reciclatge. No sols el paper, també alguns plàstics, les llaunes de conserves i les tapes metàl·liques, els pneumàtics vells i els olis cremats dels motors, les bateries dels cotxes, etc. són matèries reciclables.
4.- Exigir un servei municipal d'arreplegada d’escombriaires i andròmines, com ara mobles, cuines, neveres, etc. per al seu posterior reciclatge, afavorint la reaparició de la figura del drapaire.
5.- Disminuir el consum de plàstics no biodegradables com a embalatges, fent servir per les nostres compres les paneres i cabassos tradicionals o els carrets.
6.- Qualsevulla altra mesura favorable a l'estalvi i al reciclatge serà ben rebuda i a la llarga crearà un medi ambient i una qualitat de vida millor per a nosaltres i per a la nostra descendència.
Uns altres problemes lligats a la "civilització".
No podem oblidar altres problemes que ens afecten i que són fruït d'interessos més o menys particulars però que afecten a la nostra relació amb la resta de la Natura, com són: a) El maltracte i l'extinció d'espècies animals i b) la carrera armamentista i les guerres.
a) El maltracte dels animals i l'extinció d'espècies.
Milions d'animals són torturats i morts anualment. Se'ls crema, enverina, electrocuta, enfolleix, colpeja o simplement, se'ls abandona. S'experimenta amb animals per comprovar la toxicitat de productes cosmètics o medicamentosos. Proves rutinàries, són:
1.- La LD50.- (Dosi letal 50 %). S'enverina lentament un grup d'animals fins que el 50 % mor.
2.- La prova ocular Draize. S'apliquen productes als ulls a animals immobilitzats per comprovar els efectes irritatius.
3.- Les proves d'irritació cutània. S'apliquen productes sobre la pell rapada d'animals per observar llurs efectes.
4.- ... Etc.
Aquestes proves no són estrictament necessàries i podrien no realitzar-se.
Caldria disminuir el nombre d'animals que es troben als zoològics, en condicions moltes vegades deplorables, i reduir-los al nombre necessari per conservar i reproduir espècies en extinció.
Caldria prohibir les festes "populars" en les que els animals són colpejats, ferits, esquarterats i morts sàdicament i violenta. Aquestes festes no són ni deuen ser part d'una "cultura".
Caldria prohibir totalment la cacera o pesca d'espècies protegides o en vies d'extinció, controlar la importació i venda d'espècies exòtiques que mai podran adaptar-se a les condicions urbanes i moriran en poc de temps.
Caldria substituir l'escopeta o el fusell als safaris, per la càmera fotogràfica o de vídeo.
Caldria no abandonar gossos i gats a les vespres de les vacances.
Caldria en definitiva respectar els drets dels animals.
b) La carrera armamentista i les guerres.
De sempre, l'avanç tecnològic s'ha fet servir per a fer la guerra. El descobriment de la metal·lúrgia, va servir per fabricar armes contra les quals els exèrcits desproveïts d'aquesta tecnologia, no tenien cap opció. Al llarg del temps, els explosius cada vegada més potents i les armes cada vegada més perfectes i sofisticades, han perseguit la mateixa finalitat, que mai ha estat únicament dissuasiva. Les armes nuclears són, ara per ara, el cim de l'escalada armamentista.
El negoci al voltant de les armes és immens, i la seua existència és una de les amenaces més grans per al medi ambient.
Els pressupostos per a armament oscil·len sobre el 20 % del pressupost general de despeses anuals dels diferents estats i és pràcticament impossible de quantificar en diners, supera llargament el bilió de dòlars. Des de la segona guerra mundial, més de 16 milions de persones han mort en més de 160 confrontacions.
L'efecte d'una confrontació nuclear, fins i tot limitada, podria destruir virtualment qualsevulla forma de vida sobre la Terra. Si es fera detonar un 1 % de l'arsenal nuclear existent, fum, pols, cendres i escombraries llençades a l'atmosfera amagarien la llum solar del nord d'Euràsia, donant lloc a l'anomenat hivern nuclear.
La foscor contínua durant mesos, la impossibilitat de la fotosíntesi, el descens de temperatures entre 20 i 40 ºC. acabarien amb la vida. El núvol s’estendria més tard als tròpics i arribaria a l’hemisferi sud. Es destruiria la capa d'ozó, uns 2.000 milions de persones haurien mort per l'efecte de les bombes i altres tantes per fam o congelació. La "civilització" hauria desaparegut.