Article 1 Eduard Josep Rosselló Aparicio. Desembre 2006
L’AIGUA
Fa tres o quatre mil milions d’anys aparegué la vida sobre la Terra. Per la influència de descàrregues elèctriques i dels gasos volcànics es formaren molècules. En aquest "brou" les molècules s’associaren per a formar bases proteiques, estructures complexes i finalment les cèl·lules primitives. Cap d’organisme viu ha pogut mai desvincular-se de l’aigua, que és el seu constituent majoritari. Totes
les funcions vitals estan vinculades a l’aigua.
L’aigua es comporta de forma cíclica, evaporada dels oceans, passa als núvols, des d'on es precipitarà sobre la superfície de la terra i dels mars.
La que cau sobre la terra es filtra en el sòl, es torna a evaporar o flueix sobre la superfície, tot erosionant la terra al seu pas, a les vessants desproveïdes de vegetació, fins acabar augmentant el
cabal dels rius.
De la que es filtra, una part queda retinguda en les capes superficials del sòl, per forces capil·lars, de distribució irregular i es troba a disposició de les plantes, per a ser absorbida per les arrels. Altra part, s’esmuny cap les profunditats, fins trobar capes impermeables, acumulant-se com a reserva. Més tard brollarà formant fonts, o serà extreta dels pous fets per la gent.
Les fonts originaran els rius, els quals, després de córrer pel seu llit, abocaran a la mar o a un altre riu. Vegetals i animals, faran ús de l’aigua necessària per als seus processos vitals, eliminant l’excedent per transpiració en les fulles, a l’atmosfera, o excretant-la en forma líquida, l’orina. D’aquestes maneres es tancarà el cicle.
L’aigua posseeix algunes propietats de gran importància ecològica. Té la màxima densitat a 4ºC i aquesta disminueix a temperatures més baixes. Com a conseqüència el gel sura sobre l’aigua, la qual cosa fa que mai es puguen gelar els fons dels llacs, constituïts per aigües més denses i que es mantenen a 4ºC. Aquesta propietat permet a certs animals aquàtics sobreviure durant l'hivern.
A més a més té una gran inèrcia tèrmica, escalfant-se i refredant-se per tant, molt lentament. Els seus punts de fusió i vaporització són més alts del que caldria esperar d'un compost semblant.
La tensió superficial de l’aigua, és molt alta, i augmenta quan més pura és, permetent el desplaçament sobre ella o el poder "penjar-se" a determinats insectes, i la seua retenció pels materials que formen el sòl.
És un gran dissolvent per a moltes substàncies, la qual cosa facilita l'assimilació d'aquestes per animals i plantes.
LES AIGÜES MARINES
Les aigües marines ocupen el 70 % de la superfície del nostre planeta, un volum de 1400 m3 i un pes aproximat de 1.500 bilions de tones. La seua profunditat mitjana és de 3500 - 4000 m. i arriba en la fossa de Filipines als 11.000 m.
La vida es dona pertot arreu, malgrat que la seua densitat siga ínfima. Si haguérem de fer una comparança, allò que més se li sembla és un desert, exceptuades les zones d'aflorament i la plataforma continental, a les que més tard ens referirem.
El fons marí està tan estructurat com els continents. Hi trobem valls, cadenes muntanyoses i volcans. Existeixen jaciments de minerals i petroli, econòmicament importants.
El contingut en sals és estable i el podem considerar constant al voltant del 35%, i suposa uns 50.000 bilions de tones, per que pugueu imaginar, aquestes tones esteses sobre la superfície terrestre originarien una capa de més de 100 m. de gruix.
L'origen d'aquesta gran concentració de sals en l'aigua marina, no està molt esclarit. En un principi els oceans haurien de ser d'aigua dolça i possiblement seria l'abocament de les aigües continentals qui els salinitzaria. No esta gens clara la procedència de la gran concentració de clor, brom, sofre i bor, que ho ha pogut ser aportada pels corrents fluvials.
La temperatura de l'aigua oscil·la entre -2ºC i 30ºC. amb una gran estabilitat tèrmica a causa de la seua calor específica que és molt gran (1 cal/g).
L'aigua es troba en constant moviment: Corrents de convecció, corrents submarins, ones i marees, fan que entre en contacte amb l'atmosfera, i establesca amb ella un intercanvi gasós, especialment d’oxigen (O2) i diòxid de carboni (CO2), necessaris per que la funció clorofíl·lica puga tenir lloc.
La vida vegetal és molt més pobra que a la terra ferma, gairebé reduïda a bacteris i algues.
La vida animal és més variada trobant-se representats pràcticament tots els grups exceptuats els insectes. Es classifica en tres grans grups:
a) El bentos que viu al fons i pot ésser fix, reptant o nedador.
b) El nècton que ocupa la zona intermèdia, i és format per espècies les quals poden desplaçar-se activament.
c) El plàncton integrat per organismes que floten a la deriva: El vegetal o fitoplàncton que és constituït per algues, majoritàriament unicel·lulars, i l'animal o zooplàncton.
Els organismes que formen el nècton i el plàncton reben el nom d'organismes pelàgics.
La llum del sol, en travessar l'aigua, és absorbida en diversa mesura per ella, tot depenent de les diferents longituds d'ona. Els primers components absorbits són la radiació ultraviolada i la infraroja. Les ones groc-verdoses són les més penetrants.
La zona il·luminada (aproximadament fins els 50 m. de profunditat) rep el nom de zona fòtica i en ella es produeix la fotosíntesi, que converteix el CO2 (diòxid de carboni) en carboni orgànic. Aquest és ingerit pels peixos, els excrements dels quals i les seues despulles cauen al fons, on els bacteris els descomponen, tot desprenent CO2 i absorbint O2. Per aquesta raó les aigües profundes són més riques en diòxid de carboni i menys en oxigen que les superficials.
L'oceà podem dividir-lo en quatre zones:
a) Al voltant dels continents s’estén una zona de poca profunditat, (inferior als 200 m.) És l'anomenada plataforma continental i ocupa un 7,6% de la superfície.
b) Entre els 2.000 i 6.000 m. es troba la major part de la superfície oceànica, 82,2%, anomenada plana abisal.
c) Uneix aquestes dues superfícies el talud continental, amb un 8,1% de la superfície total.
d) Finalment, les grans fosses que s'obren en la plana abisal, constitueixen la zona hadal, amb un 2,1%.
Les aigües de la plataforma continental reben el nom de regió nerítica, i estan sotmeses a les ones i les marees, per la qual cosa són aigües molt oxigenades. Llur proximitat a la costa, les fa riques en nodrients i sals minerals dissoltes. De vegades, i sobretot a prop de l'Equador, els vents creen un corrent convectiu, que fa que apareguen tolls d'aigua freda, rica en nodrients i diòxid de carboni (zones d'aflorament). Per tot açò, en aquesta zona existeix una gran activitat biològica i per tant una gran diversitat d'espècies, la captura de les quals és de gran importància alimentària.
Una simplificació de la cadena alimentària seria:
El fitoplàncton, productor primari, mitjançant la fotosíntesi genera biomassa, en quantitats molt inferiors a qualsevol cultiu terrestre, (75 grams de carboni per metre quadrat i any, front a 300 grams de carboni per metre quadrat i any). Únicament s'assemblen en les zones d'aflorament.
Fonamentalment, el fitoplàncton, és constituït per algues, que s’esglaonen segons la pigmentació, per tal de poder aprofitar al màxim la llum: verdes, blaves, marrons i finalment roges, que es fixen al fons. La producció total del fitoplàncton dels oceans es calcula en 500.000 milions de tones l'any.
Les algues són devorades pels consumidors primaris, zooplàncton i peixos, i aquests ho són pels secundaris. La producció anual animal s'aproxima als 500 milions de tones (la mil·lèsima part de la producció del fitoplàncton), superant en 400 milions de tones el que es peixca en l'actualitat. La Humanitat és consumidora secundaria selectiva, només consumeix determinades espècies, les quals està exhaurint, i desequilibrant, per tant, l'ecosistema.
Els excrements i les despulles dels organismes animals i vegetals cauen al fons, i són descomposts pels organismes bentònics, els quals regeneren el CO2 absorbit a la superfície i que s'hi reintegra.
S’estima que als oceans habiten unes 178.000 espècies, encara que es pensa que l’exploració dels fons marins puga revelar en un futur uns quants milers més.
Els ecosistemes marins estan essent degradats molt ràpidament com resultat de l’activitat humana: sobrepeixca, canvi climàtic, contaminació o desaparició d’espècies entre les que podem esmentar els grans cetacis. La pesquera no està afectant únicament a les espècies objectiu d’aquesta, les captures d’altres espècies no desitjades suposa globalment una tercera part de les captures i amenaça l’ecosistema fent que aquest siga més vulnerable a fenòmens com el canvi climàtic i la contaminació.
LA CONTAMINACIÓ MARINA
La contaminació de les aigües dels mars és deguda fonamentalment a les següents causes: Les aigües residuals i deixalles de les zones costaneres, el material que prové del dragat de ports i platges, l'abocament d'hidrocarburs i altres deixalles dels vaixells i la que té el seu origen als abocaments de residus radioactius.
La primera font de contaminació seria fàcil d'evitar amb la necessària depuració, a la qual haurien de sotmetre’s les aigües que s'aboquen, tant les que provenen del clavegueram urbà i industrial, com les del rius i sèquies, als quals, malauradament, també s'aboquen contaminants: agrícoles, com ara adobs, plaguicides, pesticides, etc., industrials i urbans.
Cal aconseguir que l'aigua dolça residual tinga el contingut d’oxigen adequat, estiga lliure de metalls pesats, com ara mercuri (Hg), plom (Pb), cadmi (Cd), zinc (Zn), cobalt (Co) i coure (Cu), i de pesticides com ara, el lindane, el malauradament famós DDT i el PCB (encara més perillós que aquell), que assimilats pel fitoplàncton i pels peixos, s'acumulen a llurs organismes, i de retruc, els ingerim nosaltres quan se n'alimentem.
La contaminació per fosfats i nitrats, procedents dels adobs agrícoles i dels detergents domèstics, abocats a la mar per rius, sèquies i clavegueram produeix un efecte contrari al que en principi podríem preveure. Aquests productes són nodrients, que assimilats per les algues fan que aquestes es desenvolupen excessivament, generant una superpoblació, fonamentalment d'algues tòxiques roges, que no pot ser controlada pel fitoplàncton, i quan moren i es podreixen fan que les aigües continguen menor quantitat d’oxigen. És el fenomen de l'eutrofització.
La sorra i el tarquim remenats als dragats, per a disminuir la colmatació dels ports per tal de garantir el seu accés, i la regeneració de les platges, solen amagar contaminants, a més d'enterbolir l'aigua, tot disminuint la penetració de la llum solar i dificultant la fotosíntesi.
Cada any van a parar a la mar 2.400.000 tones d'hidrocarburs principalment a través dels rius.
Les famoses marees negres, de les quals hem tingut sobrada informació pels mitjans de comunicació, causen la mort a molts animals, i en són responsables del 14 % de la contaminació per hidrocarburs. El petroli sura sobre la superfície del mar i estén la seua taca molt ràpidament, (una tona pot cobrir 12 Km2), impedint els bescanvis gasosos entre l'aigua i l'aire, afectant a tots els éssers vius.
El petroli s'adhereix a les plomes de les aus impedint el vol i si tracten de netejar-se amb el bec, pateixen úlceres mortals a l’estómac i budells. La taca roman més o menys temps segons la zona on es trobe. En alta mar una part s'evapora en uns dies, un altra es desfà en petites gotes que afecten negativament el fitoplàncton i, com a conseqüència, tota la cadena alimentària. A les platges la contaminació pot romandre fins 10 anys.
Però la contaminació per hidrocarburs no és deguda únicament a les catàstrofes dels grans petrolers (Prestige). Són molts els vaixells que netegen les seues cisternes en alta mar, vessant-se una major quantitat per aquest motiu. Dels residus del vaixells, cal fer menció d'aquells que no es degraden, com ara, els plàstics que causen la mort a un gran nombre d'aus i dofins per la seua ingestió.
Fins l'any 1983, el fem nuclear era llançat als fons marins, en bidons i dipòsits de seguretat no excessivament fiable, sense cap control. Les plantes nuclears costaneres hi eliminaven els seus residus, i s'hi feien proves nuclears subaquàtiques. Les conseqüències són les mateixes per als peixos que per a nosaltres. El 1972 deixaren d'abocar-se residus d'alta radioactivitat (Conveni de Londres) i des de 1983, per moratòries, que culminaren el novembre de 1993 amb la firma d'un acord que ampliava la prohibició als de mitjana i baixa radioactivitat.
LA NOSTRA MEDITERRÀNIA
La Mediterrània és una mar menuda. Una vintena de països rodegen la seua conca de 3 milions de Km2 i a hores d'ara, més del 90 % de les aigües residuals produïdes per les activitats agrícoles, industrials i domèstiques de més de 125 milions de persones i 100 milions de turistes, hi són abocades sense cap tractament depurador. La pèrdua d'aigua per evaporació és major que el cabal aportat per rius i pluges, compensant-se aquest balanç negatiu per l'aigua de l'oceà Atlàntic que renova la nostra mar cada 180 anys.
Tots els mecanismes de contaminació abans descrits són presents i de forma massiva. Segons dades oficials s'aboquen anualment 120.000 tones d’olis minerals, 12.000 tones de substàncies orgàniques tòxiques, 60.000 de detergents 3.600 tones de plom (Pb), 24.700 tones de zinc (Zn), 2.400 tones de crom (Cr), 320.000 tones de fòsfor (P) i 800.000 tones de nitrogen (N) en forma de fosfats i nitrats. La quantitat de mercuri (Hg), 100 tones, és superior a la dels oceans, i la dosi màxima (300 milionèsimes de gram per persona a la setmana), s'obté amb una ració de tonyina i dues i mitja de mollets.
La Mediterrània ha rebut fins el 2005 abocaments per més de 50 milions de tones. Els estats francès, italià i espanyol han rebut un advertiment d’autoritats comunitàries sobre llurs costes que estan en perill de convertir-se en àrees ecològicament sinestrades.
Amb el 5% de la superfície marina del planeta, el Mare Nostrum, suporta el 50% dels trànsit marítim mundial i el 35% del de petroli. De 17 ports que reben petrolers, sols 8 disposen d'instal·lacions per a netejar les bodegues, amb la qual cosa ja sabem com es netegen, 635.000 tones d'hidrocarburs abocats anualment. La potenciació mútua de petroli i detergent és en gran part la responsable del retrocés dels pinars costaners, que en destruir la capa protectora de les agulles de les coníferes, es tornen sensibles al salitre, i moren.
Els valencians i les valencianes contribuïm a la contaminació de la Mediterrània, i fem una despesa en adobs semblant a la d’Andalusia, però amb menor superfície de conreus, i abocant a prop de 100.000 tones de detergents polifosfatats. L'eutrofització de la nostra costa és exemple superlatiu, amb residus d'hidrocarburs (de la refineria de Castelló), amb indústries fèrriques, amb tres centrals nuclears a prop, (Cofrents, Ascó i Vandellós),
El Consell Superior Nuclear reconeix a l'informe semestral, que remet al Senat i al Congrés de diputats, que al darrer semestre de 1993, a més de l'atur programat a la central de Cofrents per a substituir un element de combustible, hi hagueren 6 incidències més, una de les quals va ser un abocament d'aigües "lleugerament contaminades" el 15 de setembre.
La Mediterrània s'està empobrint en peix, amb una producció molt inferior proporcionalment a la dels oceans. Les causes cal buscar-les en la regressió de la flora submarina i del fitoplàncton, a més de la sobreexplotació dels recursos.
La pesca de ròssec, l'increment del turisme costaner i l'abocament de detergents han fet que els prats de Posidònia oceànica, planta fanerògama que es troba entre els 30 i 40 m de profunditat, es trobe en franca regressió. Conseqüència d'açò, és la disminució d'oxigen dissolt a l'aigua com a producte de la fotosíntesi i la manca de refugis naturals per als peixets.
L’acció de les persones es concentra sobre tot a la costa i es per tant on l’impacte contaminant i destructor és més fort. Els llots abocats pels emissaris submarins, que cobreixen els fons i que contenen una gran quantitat de metalls pesats i biocides, no resten immòbils sinó que es belluguen per efecte dels corrents. La mineria de vegades també ha incidit en abocar els seus estèrils a la mar. A Portman, malgrat que aquests abocaments estan prohibits, els 30 anys que varen durar, el convertiren en el punt mes negre de la Mediterrània en quant a metalls es refereix.
Però sobre tot, l’activitat humana que produeix la major alteració és el turisme. Tota la costa és un seguit d’hotels, urbanitzacions i ports esportius. Es vol augmentar les places hoteleres, els amarres als ports, renovar la xarxa viària litoral, augmentar els camps de golf, els parcs aquàtics i crear tot tipus de serveis associats a l’oci.
Els problemes d’aquest creixement caòtic influeix en les comunitats ecològiques litorals. A més dels problemes d’abastament d’aigua potable i de salinització dels aqüifers costaners, la construcció en primera línia de platja destrueix els camps de dunes i entre els abocaments, els esports nàutics i la pesca esportiva i submarina esta afectant a les praderies de Posidònia i està creant la necessitat de regenerar les platges. Anem a dedicar uns comentaris a la Posidònia, a les instal·lacions portuàries i a les platges.
La Posidònia oceànica és una planta vascular que viu a la mar. A la Mediterrània la seu abundància era tal que fins i tot serveix d’abric a més de 400 espècies vegetals i més de 1.000 animals, que s’alimenten, es desenrotllen i es reprodueixen entre les seues tiges i fulles. Aquestes plantes necessiten la llum del sol i aigua de bona qualitat per viure, a canvi proporcionen oxigen a l’atmosfera i cau com hem dit a altres espècies vegetals i animals. Un altra característica és que actuen com barrera, protegint les platges de marees i ones. Els seus enemics principals són: les activitats il·legals de pesca, les obres a la costa, la contaminació, les barques que fondegen i la bussada massiva.
Les instal·lacions portuàries. Els espigons que es construeixen per protegir-los, són una barrera física que afecta als corrents marins i, per tant, al transport d’arena, que acaba acumulant-se a un costat o penetrant de vegades en ells i colmatant-los, la qual cosa obliga a que siguen dragats de forma sistemàtica per retirar l’arena acumulada que generalment estarà molt contaminada.
Els ports de Ferrol, Gijón, Bilbao, Barcelona, Castelló, Sagunt, Eivissa, Cartagena, Motril, Màlaga, Ceuta, Algesires, Cadis, Huelva, Arrecife, Las Palmes de Gran Canària, La Estaca de la illa de El Hierro, estan essent ampliats per un previsible augment del trànsit, al 2002 aquest s’incrementà en un 4,65 % respecte a 2001, però les inversions 2000 – 2003 ho feren en un 35%. Entre els anys 1996 – 2003 l’import destinat a ampliar les instal·lacions ha augmentat un 507,5%. L pregunta ara és: Quina part s’ha dedicat a la seguretat marítima? La resposta és fa palesa en una somera menció al cas “Prestige”.
Menció especial pel port de València, amb unes inversions súper milionàries per les raons dels anteriorment esmentat i per l’esdeveniment anomenat “Copa d’Amèrica” la qual va “afavorir València”, tots els valencians “col·laborarem de grat” però seran dels de sempre qui ompliran les seues butxaques.
Les platges. El litoral és un espai fràgil, sotmès a la constant erosió del ven i les marees. Es calcula que el 90% del nostre litoral pateix problemes de regressió. Les platges són l’element sobre el que més pressió estem exercint, i la erosió costanera, té com conseqüència la seua desaparició.
Les platges canvien al llarg de l’any. A l’estiu, amb la mar en calma, la platja acumula arena a la zona seca (on es pren el sol) i a les dunes. A la tardor i a l’hivern, la mar s’agita, arrossega cap el fons del mar l’arena que estava a la zona seca i forma una barrera natural que protegeix la platja de les fortes onades. A la primavera es recupera la calma i la sorra que estava al fons de la mar és arrossegada altra vegada a la zona de platja seca i a les dunes. Si construïm sobre les dunes edificis o passeigs marítims, fem inútil l’única font natural d’arena de que disposen les platges, condemnant-les a desaparèixer. Les construccions actuen com una pantalla i impedeixen que l’arena torne a la platja des del fons del mar, mentre que les onades continuen arrossegant l’arena fins que la platja desapareix.
La regeneració de les platges és la solució més demandada des de les administracions locals afectades i en aquesta tasca es gasta el 60% del pressupost de la Direcció General de Costes (uns 83 milions d’euros). Aquesta suposada regeneració ha suposat un seriós advertiment de banda de l’Unió Europea per fer extraccions de sorra destruint espècies vegetals protegides. No sembla importar tampoc de disminució d’un 60% en la pesca artesanal després de la regeneració d’una platja.
Cal remarcar:
El cost altíssim limita l’aplicació 1Km = 6.000.000 €
No existeix arena suficient per regenerar les platges.
En molts casos l’arena rep un tractament químic que la desnaturalitza (Blanquejament amb sosa càustica)
Les regeneracions artificials mai són duradores, han de tenir un manteniment constant.
Per tant:
Cal protegir les dunes.
Cal no extraure sorra del fons on puga perjudicar a la vegetació i als peixos de la zona.
No construir en primera línia de costa.
No construir indiscriminadament ports esportius.
LES AIGÜES DOLCES
Com hem escrit en la descripció del cicle de l'aigua, part de la pluja es emmagatzema als continents en dipòsits subterranis, llacs, rius i torrents. Aquesta és aigua "dolça", amb un contingut de sals molt inferior a la marina que la fa apta per a l'activitat humana. Al seu sí es desenvolupen formes de vida que creen ecosistemes molt definits pel que fa a delimitació espacial i a nombre d'espècies, entre els que cal destacar els rius, els llacs i els embassaments.
El riu es forma a partir d'una font, d’escorrenties d'aigua de desgel i rep aportaments de les pluges no filtrades en la terra ni evaporades.
Al principi les aigües són braves, el seu cabal no és gran però és ràpid. Les aigües estan fredes i són riques en oxigen però pobres en sals minerals i nodrients, pràcticament, en aquest tram no existeix ni vegetació ni plàncton i la presència d'animals està limitada a espècies inferiors com ara: caragols, cucs i larves d'insectes que serveixen d'aliment als pocs peixos que hi habiten. En aquest tram predomina l'erosió i poc a poc, l'aigua va dissolvent sals minerals.
En arribar a la vall el corrent d'aigua perd velocitat però el cabal augmenta en rebre aigua d'altres rius. L'aigua continua estant freda i saturada d'oxigen, apareix vegetació, algues i plàncton, i el nombre d'espècies animals augmenta amb presència més abundant d'aus i mamífers. Partícules sòlides, arrossegades en el tram alt són transportades en suspensió.
Prop de la desembocadura, aquestes partícules es van dipositant creant tarquims, el corrent és lent, la temperatura augmenta i la quantitat oxigen disminueix sobre tot en el fons. Predominen els peixos i en les proximitats de la mar l'aigua es fa més salobre.
Els llacs formats per acumulació d'aigua procedent de les pluges, torrents i de vegades rius, formen un ecosistema important, on es desenrotllen moltes formes de vida. La seua forma va variant degut a la colmatació provocada pels materials aportats i per la matèria orgànica generada pel propi llac.
Les zones superficials són d'aigua més rica en oxigen i per efecte del fitoplàncton i de la llum solar és produeix la fotosíntesi. El fons alberga bacteris descomponedors, mol·luscs, crancs, etc. La zona intermèdia és ocupada per diferents espècies de peixos.
La vegetació a les voreres, carrís i joncs principalment, a més de plantes flotants. És el regne dels insectes i de les aus nidificants.
De sempre les persones han modificat el cabal dels rius per aprofitar llurs aigües. La construcció de preses ha adquirit una gran intensitat en les darreres dècades, la qual cosa ha afectat greument els ecosistemes fluvials.
La fauna reòfila (d’aigües corrents), ha vist impedit el seu desplaçament en no poder ser remuntades les preses, inhibint en algunes espècies la fresa, i conseqüentment, ocasionant en molts rius la desaparició d'espècies, com ara: salmònids, anguiles i esturions.
Fins i tot, essent de menor impacte ambiental, les mini centrals elèctriques, han tallat el pas als peixos migratoris als millors llocs de fressada. La solució pot ser les escales piscícoles, però en el seu disseny cal tenir en compte: èpoques de migració, grandària dels peixos quan es produeix el pas per elles, cabal, viscositat i temperatura de l'aigua en eixa època, etc.
Els canvis bruscs de pressió , el pas a través de les turbines, el canvi brusc de cabal, afecten negativament als peixos.
En la zona del llac de la presa, espècies alòctones s'han desenvolupat molt bé, però de tota manera, la productivitat ha disminuït significativament, perquè els llacs tenen menor capacitat de generar vida que les aigües corrents.
Els embassaments destinats al rec causen menor impacte ambiental que els destinats a la producció elèctrica, ja que són afectats per canvis menys violents.
LA CONTAMINACIÓ DE LES AIGÜES DOLCES
La realitat dels rius és ben diferent al que hem descrit, el tram baix pràcticament és buit de vida, convertit en via de transport comercial o de deixalles i aigües residuals, que tot al seu llarg s'han vessat, contaminades pels abocaments agrícoles, industrials i domèstics, plaguicides, pesticides, adobs, olis, dissolvents i residus orgànics, hidrocarburs, metalls pesats, detergents, microorganismes patògens, bacteris i virus hi tenen la seua presència.
Les indústries més contaminants són les cadenes de muntatge de semi-conductors, les tintoreries, les lleteries, les fabriques de paper, els laboratoris químics i farmacèutics i el llistat es faria interminable amb aquelles que fan servir i eliminen cianurs, dissolvents orgànics com ara alcohols, fenols, cetones, etc.
Els productes químics agrícoles arriben als rius per lixiviació (rentat) del sòl, en el cas d'adobs i herbicides i directament per l'atmosfera en el cas d'insecticides i plaguicides, polvoritzats des d'avions i que contenen arsènic, cianurs, sofre, fluor compostos organoclorats i nitrogenats. Aquests darrers són molt solubles i travessen les capes permeables del sòl, tot contaminant els aqüifers, amb quantitats de nitrats 3 i 4 vegades superiors a les recomanades per l'Organització mundial de la Salut. La comarca de l'Horta, al País Valencià, és en particular, molt sensible a aquest tipus de contaminació
La pollució casolana és deguda a lleixius i detergents, generalment no degradables. Aquests darrers inhibeixen l'acció dels bacteris germicides i impedeixen l'oxidació dels rius, tot convertint-los en clavegueres patògenes i pudents.
També les aigües dels llacs són sensibles i estan afectades per la contaminació igual que les dels rius. Amb l'aigua estancada i sotmesa a gran evaporació, i per ser rica en nodrients, l'eutrofització és molt important. Molt s'ha parlat i escrit sobre l'Albufera i pocs són els resultats. El nostre llac registra una contaminació que ultrapassa tots els índex permesos en metalls pesats, Les indústries continuen abocant-n'hi, i els expedients per delictes mediambientals no prosperen per manca de proves. A més la legislació mediambiental és pràcticament inexistent.
Actualment se n'estan fent estudis per detindre aquest procés de degradació, i donar solucions tècniques a la contaminació per metalls. S'analitzen els sediments i els pesticides, i es calcula el balanç d'entrada i eixida d'aigua. Les Universitats d'Alacant i Munic i l'empresa Medymed de la CAM hi estan implicades
Hem fet menció abans de la contaminació del aqüifers per filtracions de les aigües de rec saturades de plaguicides, herbicides i adobs. Cal, a més, indicar altres factors:
a) Les infiltracions dels claveguerams urbans i dels lixiviats dels abocadors.
b) La contaminació produïda per les activitats industrials, la resultant de l'activitat minera i de l'emmagatzemament dels residus radioactius.
La lenta circulació de l'aigua en el subsòl fa que, una vegada contaminada, la seua depuració siga molt difícil, i els efectes poden aparèixer molts anys més tard. Per això, es pot desconèixer l'agent causant que pot haver deixat ja de ser utilitzat.
LA DEPURACIÓ DE LES AIGÜES
A nivell mundial es depuren entre 700.000 i 1.000.000 de Hm3/any. Abans de l'any 2000 i en compliment la normativa europea les ciutats espanyoles de més de 10.000 habitants hauran de depurar les seues aigües residuals. Avui es depura el 40% i estan construint-se depuradores per depurar altre 20%, el restant 40 % està encara per fer. El cost d'aquesta depuració necessària es finançarà, en part, a través de subvencions europees, altra part, l'assumiran les Comunitats Autònomes, i la resta, els Ajuntaments afectats, els quals ja estant recaptant diners mitjançant el cànon de l'aigua, que es paga amb els rebuts corresponents.
Cal depurar les aigües, però també, i malgrat que aquesta no és potable, cal reutilitzar l’aigua depurada i açò no es fa en les quantitats escaients. Tan sols es reutilitza entre el 1,5 i el 2,4%. El 73% d’aquesta es gasta en usos agrícoles, un 20% als camps de golf i la resta per determinats usos industrials i de neteja urbana Generalment es fa emmagatzemant les aigües residuals en grans dipòsits, després de passar per diferents filtrats, que eliminen els residus sòlids en suspensió.
Allò que es considera primordial és la destrucció de la matèria orgànica, la qual cosa es fa mitjançant cultius de bacteris anaerobis, fins a obtenir aigua lliure d'aquesta matèria, precipitant les substàncies, ara inorgàniques, formades per descomposició bacteriana, ara orgàniques, que en forma sòlida i més densa han descendit al fons.
Les aigües grises són abocades a la mar o canalitzades convenientment pel reg. Els llots residuals poden gastar-se com a adobs a l'agricultura en un 60%, per l'alta concentració en nodrients que tenen.
Investigacions recents han posat de manifest la capacitat destructora d'algues del tipus Chlorella que elimina nitrats, fosfats i altres contaminants, (pràcticament el 90%), simplement devorant-los.
Les algues reben la llum solar que els permet realitzar la funció clorofílica, comencen a reproduir-se i converteixen els contaminants ingerits en proteïnes per a les noves cèl·lules. Les mortes, adequadament depurades, poden servir d'aliment als peixos o com a adob. Malauradament, aquestes instal·lacions es troben en experimentació i encara no estan esteses.
Les depuradores habituals, de decantació obertes o tancades, presenten molts problemes, com ara:
a) No depuren els contaminants químics, per tant la barreja de diversos tipus de residus fa impossible la seua depuració, cal fer-la selectiva i per tant no es poden abocar productes indiscriminadament.
b) El residus químics solament es poden depurar per sistemes químics, que neutralitzen els contaminants. Cada substància necessita el seu neutralitzant específic. A més a més, la barreja incontrolada de residus podria produir reaccions imprevisibles, tot col·lapsant l'estació depuradora per destrucció dels bacteris, o abocant aigües tòxiques, falsament depurades.
c) La tendència és construir macrodepuradores, i ocupar terres més o menys properes a grans nuclis de població. A pesar de la tecnologia emprada les flaires desagradables, conseqüència de la fermentació anaeròbia de la matèria orgànica, es farien presents.
Aquesta flaire, té com a component més característic l'àcid sulfhídric (H2S), (ous podrits), el qual deteriora el formigó, el ferro, el coure i el plom de les instal·lacions per la seua natura corrosiva.
Per evitar la flaire i els efectes indesitjats abans esmentats, dona molts bons resultats (millors que el cobriment de les instal·lacions i l'ús d'agents desodorants) l'oxidació química, i fer servir permanganat potàssic (KMnO4), el qual es redueix a diòxid de manganès (MnO2), que precipita i ajuda a coagular els llots.
d) Una depuradora calculada per un nucli de població de 70.000 persones, origina anualment un volum de 15.000 m3 de fang, dels quals 6.000 no són reciclables i no se’n sap que fer.
e) L'aigua és un bé escàs. Majoritàriament les depurades s'aboquen a la mar quan podrien fer-se servir pel al rec. Aquest estiu la neteja dels carrers de València està fent-se gastant l'aigua depurada a Pinedo. Però aquesta mesura caldria fer-la extensiva a tota la comarca.
f) Únicament es parla d'inversions per a construir depuradores, però no es diu res del seu manteniment. En les existents, és de sobra sabuda la insuficiència de mitjans econòmics per al manteniment..
Tècnicament, l'aigua es considera depurada quan acompleix uns determinats paràmetres estàndard que a l'estat espanyol han estat el "Standard Methods" que recopila la normativa americana i "l'Anàlisi d'aigües" de J. Rodier, recopilació de la francesa. Els paràmetres que es fan servir més freqüentment són:
DBO5.- Demanda bioquímica d'oxigen en 5 dies.
DQO.- Demanda química d'oxigen.
COT.- Carboni orgànic total.
SS.- Sòlids en suspensió.
Nitrogen i fòsfor totals, metalls pesats i ous de nemàtodes intestinals.
La Natura disposa d'un sistema de depuració propi, pels rius, llacs i aigües soterrànies, mitjançant processos de diferents tipus:
1) Físic: dispersió filtració, etc.
2) Geoquímic, com ara: neutralització, oxidació - reducció, adsorció - absorció, etc.
3) Bioquímic: degradació biològica, assimilació, i d'altres
AIGUA POTABLE
Hi ha carestia d'aigua. La meitat de l'estat espanyol entre el Xúquer i el Guadalquivir, n'és deficitària. Durant els mesos d'estiu la població del litoral mediterrani augmenta considerablement. Únicament el 33,7% dels aqüifers no és contaminat, l'agricultura malbarata grans quantitats d'aigua (66% del total), la indústria consumeix el 24 % i el 10% restant es dedica a usos domèstics. Una tercera part dels rius són contaminats pels abocaments abans esmentats.
L'aigua potable provenint aqüifers a les zones amb agricultura intensiva està forçament contaminada per nitrats procedents dels adobs. Aquests nitrats poden ser transformats en nitrits a l'aparell digestiu i posteriorment convertir-se en nitrosamines, que són substàncies cancerígenes.
Al voltant del 25 % de l'aigua que es fa servir a l'estat espanyol, pel rec i el consum humà, és d'origen soterrani, i la seua gestió ha estat tradicionalment desenrotllada en l’àmbit del dret privat d’explotació i gestió. El caràcter individualista d’aquest model i la manca de responsabilitat de part de l’administració han conduït a l’estat actual.
Aquest cabal d'aigua dona servei a un 33 % de la població i rega 900.000 Ha. Al País Valencià la contribució és molt important.
El consum domèstic és excessiu, les necessitats vitals d'una persona es xifren en 2 litres per dia i el consum normal per a tots els usos hauria d'ésser de 20 - 25 litres diaris. El nostre consum quasi quíntupla aquesta quantitat, la qual es malbarata als banys en lloc de fer servir la dutxa; quan deixem rajar inútilment l'aixeta mentre que fem altres coses. Hi ha mil detalls que ens permetrien estalviar aigua. Cal que ho fem.
En tant que a les comarques de l’anomenada província de València el Xúquer i el Túria procuren recursos hídrics suficients, Castelló i Alacant són greument deficitàries, la qual cosa ha derivat en l’explotació dels aqüifers costaners i de l’interior com abans hem esmentat.
Els aqüifers de les comarques castellonenques ofereixen una greu realitat d’explotació. Del sistema de la Plana de Vinaròs – Peníscola es bombegen 53 Hm3/any i entrades únicament de 39. La plana d’Oropesa – Torreblanca bombeja 30 Hm3/any i tan sols rep 20. La Vall d’Uxò presenta un dèficit també de 10 Hm3/any.
L’ocupació de les àrees de recàrrega per regadius citrícoles ha provocat una gran contaminació per lixiviats de fertilitzants i pesticides agraris, que no permeten fer servir aquestes aigües per consum humà a la Plana de Castelló, obligant a construir dessaladores per reduir els continguts de nitrats.
El mateix passa a Borriana, Betxi, Nules, Moncofa o l’esmentada Vall d’Uxò. On s’ha arribat a comptabilitzar 200 mg/L de nitrats dissolts, estant fixat el límit per consum humà en 50 mg/L. Hi ha a tot el País Valencià més de 95 municipis que ultrapassen els 50mg/L de nitrats i 194 en zones molt vulnerables a la contaminació.
A la costa, la sobreexplotació de les aigües dolces subterrànies ha fet que aquesta siga substituïda en disminuir el cabal per salada marina, inútil per a l'agricultura i el consum humà.
Molt s’ha parlat dels camps de golf i el seu consum d’aigua. Al País Valencià hi ha al moment d’escriure aquestes línies 21, malgrat que es preveu un augment considerable, donat el paper de zona turística i d’oci que ens han adjudicat. El seu problema no és tant pel consum directe per regar aquestos, que a més venen obligats a fer servir aigües residuals depurades i reciclades, sinó més bé, per que es fan servir com reclam publicitari per la venda de milers de residències que multipliquen el consum d’aigua neta.
El Segura, és un riu pràcticament sec a Guardamar, on vessa a la mar un volum de Hm3/any, quan en condicions naturals hauria de desguassar uns 871 Hm3/any. S’estima que aporta uns 179 Hm3/any a les terres valencianes, però són incloses en aquest volum, aigües residuals sense depurar, abocaments ramaders i aigües de retorn de recs, on són freqüents els metalls pesats i les altes concentracions de nitrats i clorurs.
La persistent sequera d'aquests darrers anys ha originat polèmiques pels transvasaments “necessaris” d'aigües que després malbaratem, i no són "ben vists", per aquells a qui l'aigua els és llevada, generant freqüents episodis de tensió amb Castella – La Mancha i Múrcia.
En articles apareguts a la premsa, es parla sempre a l’estiu de la carestia d’aigua a l'àrea metropolitana de València, si no plou, i es clar no plou. La situació no és greu per ara, perquè al període setembre - octubre, de vegades la gota freda ens abasteix d'aigua, ... però de quina forma i a quin preu.
Cal, així mateix reconvertir els sistemes de regadiu, i deixar de regar per boquera i fer servir mètodes d'aspersió o de degoteig, més economitzadors.
En regar augmenta l'activitat dels microorganismes que mineralitzen l'humus, si els aports de matèria orgànica no compensen eixa mineralització, el sòl s'empobrirà i perdrà la seua fertilitat. Els elements minerals solubles s'infiltren en profunditat i no són útils per a les plantes ja que no els poden absorbir i pel contrari contaminen els aqüifers. Si és possible caldria regar a poca nit i cobrir la terra amb palla per tal d'estalviar l'aigua que es perdria per evaporació; limitar l'aigua d'escorrentia i incorporar compost menys a sovint, etc.
Cal estalviar en la indústria; els 250.000 litres necessaris per a produir una tona de paper, o els 2.000.000 per a una tona de plàstic, són excessius així com en l'agricultura ho són els 10.000.000 per a produir una tona de cotó o els 4.500.000 per tona d'arròs.
Altres maneres d’aconseguir aigua són també els envasaments i els transvasaments.
D’envasaments hi ha un miler aproximadament de grans a l’estat espanyol. El impacte ambiental d’aquest és enorme hi han estat la causa de la desaparició de més de 500 pobles amb la corresponent pèrdua cultural afegida. No és necessària la construcció de nous, per la qual cosa cal detindre els processos de d’expropiació, licitació i execució dels grans envasaments en marxa i establir un període de reflexió i diàleg.
Menció especial mereix al nostre país, l’envasament de Maria Cristina Castelló, no afegiré més llenya sobre l’assumpte i em limitaré a transcriure titulars de premsa. Crec que són prou clars.
“Un pantano que se vació” “Un responsable de la Confederación Hidrogràfica del Júcar que NO PIENSA DIMITIR” “una serie de expertos ingenieros, que tal vez deben haber conseguido el título en una tómbola””Torpes actuaciones las de la Confederación Hidrogràfica del Júcaren una obra de ingenieria hidràulica que ha llevado a la perdida total del agua almacenada en el embalse de María Cristina” “Y ahora tenemos un pantano vacio ...” “¿Hablamos del trasvase para nuevas chapuzas?”
En quant als transvasaments, són obres faraòniques cares i amb uns costos de manteniment que oscil·len entre 0,40 i 0,50 €/m3 i així mateix, els energètics.
Molt s’ha parlat dels transvasaments de l’Ebre i del Xúquer. Al primer a més del deteriorament de la qualitat de l’aigua, el no abocar suficient a la mar originaria la desaparició del delta per enfonsament. L’aigua que un riu aboca a la mar no es perd, ja que l’aport de sediments que aquest arrossega és imprescindible per que haja vida a les desembocadures dels rius. Sense aquest aport l’ecosistema litoral es veuria molt afectat, les platges no es regenerarien, disminuiria la pesquera... A més l‘augment de les concentracions d’anions sulfats (SO4=) entre altres generaria efectes d’eutrofització. Aquest transvasament ha estat derogat pel govern del PSOE al 18 de juny de 2004, degut a les protestes d’ecologistes i veïns.
Aquesta derogació obligà a presentar una alternativa, que el ministeri de mediambient presentà el 2 de setembre de 2004 sota el nom de programa A.G.U.A.(Actuacions per la gestió i utilització de l’aigua). Aquest ofereix un cabal d’aigua superior al del transvasament. Contempla més d’un centenar d’actuacions, entres les que es troben les construccions de dessaladores que aportarien un 50% del volum d’aigua promès a la conca mediterrània.
El Xúquer sempre ha estat un riu deficitari i d’ell tan sols es podrien transvasar uns 15 Hm3/any a costa dels regadius de la Ribera i tot açò sense poder assegurar una reserva de cabal ambiental per nodrir l’Albufera. En aquest cas el PSOE ha fet senyera d’ell i ha arribat a acords amb les diferents plataformes i per tant es durà a termini.
Aleshores d’ara, cal potabilitzar l'aigua de la mar. El procediment més senzill i conegut és la destil·lació, però és excessivament car.
La recerca i utilització de nous mètodes de dessalació d'aigües és cada dia més important, procediments com les plantes multi-flash, l’osmosi inversa, la separació del gel i la dessalació solar tèrmica (STD), són procediments ja en marxa, malgrat que el cost econòmic siga molt gran 600€/m3 diari i en la seua vida útil entre 0,36 i 0,60€/m3 i el cost energètic entre 3,5 i 7,8 Kwh/m3 són permissibles.
La qualitat del aigua així obtinguda és bona, i les despeses per potabilitzar-la (afegir clor) són pràcticament nul·les. Permet barrejar-la amb altres aigües, al estar lliures de calci genera menors gastos en sabons i detergents, millora la fiabilitat i duració dels comptadors així com la qualitat de les aigües residuals.
Però la dessalació no és una solució total, l’abocament de les salmorres podria afectar a les praderies de Posidònia ja bastant en precari, i també, caldria evitar la seua eliminació si aquesta es fa junt a les aigües de refrigeració de centrals tèrmiques que es troben prop.
El PHN ha estat derogat, ja que únicament servia a interessos polítics i partidistes, però això vol dir que no fasa falta. La política hidràulica desenvolupada a l’estat espanyol ha estat basada fonamentalment en un increment dels recursos hídrics disponibles, centrant-se gairebé exclusivament en la construcció de grans infrastructures de regulació, com hem dit abans, i això ha constituït la més gran i irreversible agressió ambiental al segle XX. La fundació “Nueva cultura del agua” ha fet tot un seguit d’assenyades propostes que caldria tenir en compte per fer un Pla Hidrològic possible i respectuós amb el medi ambient i que tot seguit transcrivim:
a) Detindre la política de fets consumats a l’ús i obrir, si més no, una moratòria sobre els projectes que generen impactes irreversibles
b) Establir noves prioritats des del diàleg i el consens.
c) Garantir que la llei impere sobre el desgovern existent.
d) Començar una reforma institucional en profunditat.
e) Fer una transposició rigorosa de la directiva marco de l’aigua europea.
Moltes vegades els temes de debat han estat amagats als profans fent servir l’excusa de la dificultat tècnica dels problemes i en el cas de l’aigua en la tradició que assegurava el predomini d’uns pocs sobre la gestió de l’aigua de tots. L’aigua ha estat sempre un element determinant en la vida i en el futur de les comunitats, i per tant la implicació de la totalitat de la comunitat en la seua gestió i manteniment estava ben assentada, cal recordar ací, el Tribunal de les aigües de València.
Darrerament diferents problemes han fet que no es puga llevar protagonisme a la participació social, d’una banda la necessitat d’aquest recurs i d’altra el que les seues formes d’explotació esdevenien totalment obsoletes. Per tant cal una nova forma de governar que tracte a la gent, com ens implicats i intel·ligents, i per tant distribueixca poder i responsabilitat. Cal una democràcia participativa, sense compartir els problemes i responsabilitats entre els poders públics i les organitzacions, col·lectius i persones no és possible avançar en la millora de les condicions de vida de la col·lectivitat, i açò sense perdre ni eficàcia ni eficiència.
No es pot caure en l’errada de confondre factibilitat tècnic amb factibilitat social i caldrà treballar en totes dues direccions per enfrontar problemes sobre els que no sempre hi ha consens.
La gent estarà cada vegada més capacitada per acceptar i compartir decisions que fins i tot afecten negativament els seus interessos.
Es important també entendre que hi ha una clara connexió entre la capacitat de comunicar el problemes i la seua comprensió, cal doncs, no amagar cap detall ni menysprear cap opinió si es volen aconseguir canvis que generen noves maneres d’entendre la gestió d’un recurs tan vital com l’aigua.